D. Ramon Arnau, un home de bé

Ha faltat Don Ramon Arnau, un home d'església, doctor en Teologia per la Universitat de Munic i degà durant molts anys de la Seu de València.

Don Ramon era, sobretot, un home del poble, un home de bé.

Don Ramon era un home prudent, afable i impregnat d'un humanisme secular. Era un enamonat de la llengua del seu poble i treballà fins als seus últims dies a favor de la cultura valenciana.

Membre de la RACV, i acadèmic de l'AVL, on presidia la Comissió de Textos Litúrgics, representava eixe cristianisme arrelat, tot seguint els manaments del Concili Vaticà II.

Un cristianisme arrelat i compromés que ha estat durant molt de temps silenciat en la biografia oficial del valencianisme, però que ha existit tant en la primera època del valencianisme, com bé ens ha il·lustrat en diferents treballs Agustí Colomer, així com en la dictadura franquista i els anys democràtics.

La potència del nacionalcatolicisme va deixar mig soterrades les bones intencions i actuacions de persones que, actuant com a cristians, consideraven que calia recuperar la llengua pròpia i fer-la present en la tasca evangelitzadora, així com ajudar a construir un País que poc a poc anem fent (mentrimentres uns altres van desfent).

Una tasca que s'ha allargat als temps democràtics i que ha format un nucli conscient d'allò que fa uns anys es venia a nomenar església de base. Un nucli marcat pel seu oberturisme i la seua valencianitat. Tanmateix, les actituds intolerants cap a la cultura pròpia d'una jerarquia eclesiàstica valenciana, que té el seu més colpidor exponent en l'actual Cardenal de València, adobades amb un conservadurisme i tancament més propi d'èpoques anteriors a la democràcia, deixaven sense l'espai central que mereixen a persones com D. Ramon que, unien el seu compromís valencià amb una idea d'església més oberta, horitzontal, actualitzada i propera a la societat.

Don Ramon ha treballat amb constància, junt a uns altres membres de l'AVL, per donar tot un material a l'Església Valenciana per tal que deixe de posar excuses a la recuperació del valencià com a instrument per a transmetre la Paraula de Déu. Tanmateix, l'actitud antivalencianista de la jerarquia actual ha barrat el pas a l'oficialització dels texts litúrgics amb excuses preregrines.

El millor regal que se li podia fer a la memòria de D. Ramon seria que la seua faena en este sentit no fóra debades. Eixe seria el millor homenatge a una trajectòria definida pel seu compromís amb el coneixement i la la cultura.

Descanse en pau Don Ramon. Que els seus anhels siguen realitat.