9 d'octubre

La meua entrada oficial en el valencianisme actiu es produí en un 9 d'octubre. Ara fa 15 anys. Més concretament, el 6 d'octubre de 1993, arran de la inauguració del monument a Vinatea en la plaça de l'Ajuntament del cap i casal. Tant UV com la Joventut Valencianista havien convocat a l'acte, no debades la seua impulsora havia estat la controvertida regidora unionista Lola García Broch, que més enllà de les seues dèries en torn del Penó de la Conquesta i d'altres iniciatives peculiars i esperpèntiques, va deixar com a testimoni positiu de la seua gestió el monument al patriota morellà, ocupant el lloc en què havia estat el Dictador a cavall, i el monument als Maulets en l'avinguda del Regne de València.

Jo volia entrar en contacte amb la JV, tenia notícies seues i acabats de complir els 18 anys i havent entrat en la UdV-Estudi General, -encara en la meua percepció un cau del catalanisme-, necessitava vehicular la meua valencianitat en un compromís col·lectiu. I per a mi la JV representava eixa voluntat inequívoca de construir la nació valenciana lliure i sobirana.

Un any abans havia canviat de llengua i havia decidit que volia viure en valencià. Jo sóc d'eixos valencians que no ens fem nacionalistes a través de la conservació de la llengua pròpia, sinó que parlem en valencià a conseqüència de fer-nos nacionalistes. Un fenomen comú, almenys en els nacionalistes de la ciutat de València.

3 dies després, havent-hi estant la vespra en la seu de Lo Rat Penat ajudant a pintar la mítica pancarta groga de la JV "De Vinaròs a Oriola, Vixca València lliure", participava en el meu primer dia nacional, deixant-me la gola junt a molts altres jóvens benintencionats. Cridant ben fort per la llibertat del país davant la mirada incrèdula de bona part del públic, alguns insults, però també bona cosa d'aplaudiments quan allò que cantàvem no era massa "heavy".

Els 9 d'octubre de la JV foren històrics. Aconseguirem donar-li un toc reivindicatiu a la processó cívica i convertir-la en la fita del nacionalisme jove in blue. Més enllà de tensions amb els grups més blavers, que anà accentuant-se conforme la JV se situava no ja com el sector més coherent i oberturista del nacionalisme ratpenatista, sinó com a decidit i insistent punt i pont d'unió de les tradicions valencianistes en litigi. També la tensió pujava de to amb el "desembarco" de tribus de l'extrema dreta, que s'incorporaven any rere any amb major alegria cada processó cívica amb la intenció de coaccionar i intimidar.

Recorde alguns 9 d'octubre vivament, especialment un banyat per la pluja. Era molt emocionant la baixada de la Reial Senyera amb una xiulada monumental a la "Marcha Real". Fins i tot, els nostres tabaleters i dolçainers, els mateixos casualment que tocaven en la "mani" de la vesprada, tocaven la Muixeranga quan baixava la Senyera en un fet insòlit estant en l'ambient que estàvem.

La manifestació de la vesprada sempre m'ha emprenyat. No he participat mai, però l'he vista molts anys. M'ha semblat un drama el vore com tanta s'aplegava a la capital del país amb la millor de les voluntats, i la ciutat, almenys bona part d'ella, ho percebia com una agressió, com una provocació, o simplement com una raó més per a allunyar-se ideològicament i sentimentalment a qualsevol expressió de valencianitat política.

Menció a banda, els autobusos de Catalunya, o l'estètica independentista que fa més impossible encara el poder concitar una mínima adhesió ciutadana per al que representava la tradicional mani vespertina.

Després, i ja instal·lat a Alacant, vaig canviar els meus dies de Sant Dionís del cap i casal pel Campello. El Campello és el poble de l'Alacantí on des de fa vàries dècades se celebra amb molta força el dia nacional. Amb caràcter festiu, puix és l'inici de les festes de Moros i Cristians, d'àmbit comarcal i amb un ambient ben popular. La festa del poble.

Se celebra l'entrada del Rei En Jaume a la ciutat de València, amb una representació feta pels xiquets del poble, i el naixement del Regne de València. Conclosa la representació hi ha una processó cívica d'homenatge al Penó de la Conquesta en què participen centenars campellers i d'altres racons de l'Alacantí. La simbologia es la pròpia del terreny: és la processó del Penó, la bandera del Campello és la senyera nua amb l'escut del poble i hi ha poca tradició de la Senyera coronada en els valencianistes meridionals. Tot i això, el patriota Jordi Davó sempre porta la senyera amb blau estelada. En els balcons hi ha de tot, amb més senyeres nues, però amb presència diversa del símbol estatutari.

El 9 d'octubre en el Campello és una gràcia, i és ben valentí. A més de representar l'entrada del Conqueridor al cap i casal, des de la Comissió de Festes que organitza el 9 d'octubre s'ha instaurat la tradició de la mocadorà.

Per comprovar que este país està perplex a força de ser complex, només apuntar una nota. En el Campello, des de fa dos anys, el PP està tractant de canviar-li el to a la diada per tal d'institucionalitzar-la. Llevar-li el govern de la festa a la Comissió de Festes, que munta tant el 9 com els moros i cristians, i organitzant una processó cívica d'homenatge a la reial senyera. Quasi coincidint en trajecte i horari amb la tradicional, al crit de nosaltres som els representants democràtics del poble! Gràcies al bon trellat de la gent de la comissió de festes no s'ha produït cap guerra de les banderes i la cosa està com estava. Una és la celebració tradicional, la que convoca al poble i l'altra queda com artificiosa, com a impostada, degut que tot rebufa massa a voler controlar, també, la festa. I el Campello és un poble normal electoralment, no vos penseu. El PP guanyà les passades eleccions per majoria absoluta.

Jo vaig a la tradicional, a la barrada, i em pense que poc a poc, sens ànim d'ofendre a ningú, anirem introduint la realitat estatutària i no deixarem soles al patriota de Davó que posa sempre el colorant blau que el Dia Nacional Valencià mereix.

D'allò llegit sobre com ha estat la cosa a la ciutat de València, només abundar en alguns comentaris que ja he vist reflectits als webs i els blogs. L'actitud d'ERPV em sembla indecent. Políticament indecent. I ens fa mal a aquells que dia a dia treballem per fer més digne este país. Eixa mena de desofegaments no poden estar permesos en un país tan desballestat com el nostre. Perquè això ha sigut i no una altra cosa. Un desofegament que bé mereix la més rotunda crítica pública. Tal i com hem fet des del "Centre d'Actuació Valencianista -Faustí Barberà" amb l'encertada comparació de l'acció d'ERPV amb les manifestacions unionistes pels carrers catòlics de Belfast. Violència simbòlica que no toca, no ajuda a res i no construix res.

Això em recorda, molts podrem recordar mil històries, allò que em conta un "catalanista" de cor i valencià de trellat. Organitzant una trobada de secundària, treballant per integrar en la festa del valencià a pares i mares castellanoparlants que han decidit educar els seus fills en la llengua pròpia, va vore com tota la celebració, carregada de bones intencions i bon rotllo, se n'anava en orris. Tot el bon ambient s'evaporà en aparéixer uns crios comandats per un personatge local mangonejador, i ressentit políticament, al crit dels quatre maximalismes de sempre. Salvada la pàtria, ja estava bé la faena fins al pròxim any. Deixar en el cul a l'aire als treballadors quotidians del país i de la llengua, tal i com feren "los patriotas de hojalata" d'ERPV als xavals del BLOC JOVE que es trobaven en la processó cívica, això no té preu.

A la gent del BLOC JOVE i als que els acompanyaren mostre la meua més profunda admiració.

Com a Fuset, l'acció de l'altre dia m'emociona i em recorda els últims 9 d'octubre que es feien impossibles per la radicalitat de l'ambient. Que vosaltres, i per iniciativa pròpia, tingueu a bé recuperar eixe espai i que cada any sigueu més, és una gran notícia. Felicitats i solidaritat des d'estes línies.

Dels altres, no parle dels valencians temperamentals que amb més raó que un sant es van sentir ultratjats en la seua condició de valencians davant la pallassada de la gent d'ERPV, parle dels violents, poc a dir. No són agents polítics perquè la seua acció política és la violència, verbal o física. No. I com a violents mereixen ser tractats en un Estat de dret. Un blaver, políticament parlant, no es dedica a perseguir per tota la ciutat a membres del BLOC JOVE per haver-se atrevit a instal·lar-se en la normalitat. Això és una altra cosa.

Respecte a l'altra gran bandera, la d'UV, no sé que dir. Traure una senyera estelada gegant (amb blau) està molt bé, i fer-ho en els nasos de la coalició blavagualda, millor. Molt bé per l'acció. Ara bé, com cada dia pareixen canviar d'estratègia, ara flirtege amb Santandreu, ara sóc el més nacionalista de tots, no sabem amb que quedar-nos. Si esta última estratègia fora real,estiguera assumida com a marc del futur, i s'acompanyara de la decisió d'adequar-se al consens lingüístic, podria tornar a situar-se com un actor polític. Minoritari, però amb capacitat de jugar.

Tots els 9 d'octubre acabe amb una mena de sensació amarga que no puc traure'm de damunt. Quan els passava en la capital encara era més fonda la sensació. El 9 d'octubre visualitza agudament el drama identitari en el qual vivim, i la desorientació del valencianisme per posar-li a això remei. S'acaba imposant sempre (almenys en els grans titulars mediàtics) la inèrcia que ens separa, que ens aporta noves ferides i nous motius o raons per convénçer-nos que l'altre encara no és dels nostres.

Vull pensar que la magnitud del destrellat de l'altre dia ens farà reflexionar més a tots per convéncer-nos que el nosaltres ha de ser cada dia més ample i més ferm. No deixar-se la pell per construir, el nosaltres, simplement el valencianisme de trellat, farà que els vencedors traguen més suc encara de la burrera política d'uns i la burrera violenta dels altres.

Al remat guanya la docilitat de la valencianitat, expressada en el 9 d'octubre amb tota mena de nous espectacles, fins i tot historicistes, destinats a fer creure'ns que vivim en un país (políticament) normal, i unflar-nos d'un orgull només projectat cap al passat que no entén de més futur que l'ofrenador de pagar i callar. La diatriba és clara o la burrera o la magnificència d'un oripell que al remat sabem que és de mentida, de cartró pedra. El trellat i la reivindicació potent i coherent el volen situar sempre com una aposta poc sincera, impossible i amb vocació perifèrica en l'estatus quo polític del país.

A 90 anys de la Declaració Valencianista, que ben prompte celebrarem, ens mereixem un millor futur. I això només vindrà donat per una resposta en clau valenciana, en clau d'unitat i situant-nos per sempre més navegant per un mateix riu. Un riu ample, plural, amb matisos, però el mateix riu.

Ni que siga per celebrar pròxims 9 d'octubre on els grans titulars no siguen la burrera i el poc trellat.