Bé, després de llegir alguns blogs que enraonaven sobre la Conferència Nacional celebrada pel Bloc el passat dissabte, em propose a dir la meua.
1er. La resposta de la gent fou increïble. Molta gent. I això està molt bé quan el partit està en un procés de resituació interna i externa, i s'ha patit un desgast intern molt considerable amb l'aposta honesta pel canvi i la institucionalització del partit. Un moment d'incerteses, de canvis necessaris que s'estan fent i d'altres que han d'arribar.
2on. El to del debat fou amable. Una amabilitat en les formes que tots necessitàvem. Com va dir Nomdedéu tornàvem a ser un partit feliç i això és ben important. Tanmateix, esta amabilitat en les formes, va fer que el debat fóra massa suau. Com s'ha fet esment en diversos blogs calia/cal un poderós i potent debat estratègic que ens situe ben direccionats a ser una força política relevant en el 2011.
3er. El format de l'acte fou positiu. Ben interessants les intervencions de les bones pràctiques municipals tot i que per a pròximes experiències d'este tipus, necessàries en àmbits més reduïts, cal concretar el discurs i les propostes que puguen ser exportables a uns altres indrets territorials. La conferència de la vesprada, amb el gruix dels partits nacionalistes de l'Estat, donava consistència a l'acte.
4t. La cloenda d'Enric (Morera) fou correcta. Ben correcta. Cal aprofundir en eixa idea de treballar per la unió dels valencians. "Valencians, unim-nos" és un crit històric del valencianisme més raonable. Tot i això li faltà emmarcar la Conferència com a eixida d'un debat i procés congressual que hem de celebrar més prompte que tard. Necessitem Congrés. I necessitem que ens isca bé.
5é. En la meua intervenció, i més enllà de propostes per ser més eficaços en la manera de treballar i organitzar-nos, "treballar millor", vaig fer la proposta de canviar el nom del nostre eix estratègic: la construcció d'un tercer espai polític en el nostre país.
He sigut fervent defensor d'eixa estratègia, tant abans com ara i també en els moments en què no ha estat tan de moda en el BLOC. Ara, però, i després de pegar-li moltes voltes al tema, trobe que hem de variar el nom del "tercer espai" per "espai valencià", i opine que la cosa té més molla que el simple canvi de paraules.
Tercer espai és un nom identificador d'allò que volem fer per a la política d'este país, però no és una idea-força de caràcter polític a la qual es puga adherir la ciutadania més permeable al nostre missatge. Ningú s'apuntarà al "tercer espai". Ens ha servit per a interioritzar discurs i estratègia, però no té connotacions polítiques.
En canvi "espai valencià" ens definix clarament qui som i que volem fer. Trobe que és el cognom que necessitem. Ens ajuda a situar-nos com al referent propi de la política del país i ens permet sumar. Volem bastir un espai valencià, que liderat des del BLOC, i apuntalat des de les bases ideològiques del valencianisme progressista i ecologista, arreplegue la pluralitat de sensibilitats que des d'una obediència valenciana existixen en estos moments. La construcció d'un espai valencià és l'aposta de la nostra organització per fer arrelar un projecte polític autònom, socialment potent, electoralment solvent i amb vocació de govern.
Estem balbucejant l'estratègia correcta, però cal presentar-la políticament a la societat. La construcció d'un tercer espai competitiu davant el poderós bipartidisme passa per identificar-nos i ser percebuts com l'espai valencià de la política del País. Trobe que és la millor recepta per arrelar i creìxer.
18 de juny 2008
5 de juny 2008
Problema amb els comentaris al blog
Estic rebent queixes sobre la complicació que resulta ser deixar-me comentaris en el blog. Miraré de posar-li remei a través de l'ajuda d'algun amic més destre en estos temes.
Mil disculpes.
Mil disculpes.
Ens ha deixat el més lúcid
Esta vesprada m'ha dit mon pare que s'havia mort Josep Vicent Marqués. De seguida m'he anat a internet a llegir la notícia. Feia anys que no sabia res d'ell, però el coneixia. Participà en diversos actes de la JV i presentà un dels meus llibres escrits amb Bertomeu.
Sempre va ser un enfant terrible que anà voltejant els temes i els colors que més l'interessaven, el país, el roig, el verd, el lila. Jo vaig llegir diversos llibres seus, però sobretot vaig llegir el llibre, "País Perplex". Una de les reflexions més lúcides al voltant d'este embolic de país que ens ha tocat patir i fruir. Marqués ha sigut, sempre, un dels meus guies espirituals de capçalera. Jo provinc d'una tradició valencianista poc donada a la reflexió, amb dignes excepcions. Tanmateix tampoc vaig poder beure de les fonts fusterianes sense que se m'empatxara la lectura. Amb Marqués, i amb altres, vaig trobar en l'heterodòxia de les tradicions enfrontades, les úniques fonts vàlides d'aproximació al conflicte i a les seues possibles eixides.
Marques no era tercera via, era de molt abans que s'encunyara la tercera via dels Mollà-Mira i el posterior "Document 88" dels Franch, Nadal, Colomer, Company. Marques escrigué en l'onada revisionista a Fuster dels economistes i sociòlegs, encapçalats pel també malaguanyat Ernest Lluch. La data del seu llibre, el 1979, encara li conferia més valor a les seues reflexions. Unes reflexions, per a bé o per a mal, encara ben presents en la construcció de la identitat valenciana. La fosca i la mala consciència són part ben determinant d'allò que som i ens sentim. I de com actuem.
Ja, abans, el mestre de la perplexitat havia apuntat maneres amb les teoritzacions impossibles i irresolubles al voltant del fet nacional valencià efectuades en els papers de Germania Socialista, la qual cosa, tot i no donar solucions, l'allunyava de l'ortodòxia catalanista.
Ell no acabava de creure en una nació valenciana possible, ni tampoc s'enganxava al carro dels països catalans. Érem un país, valencià per més senyes, i amb això li bastava.
Recuperem alguna de les joies del seu llibre:
" És possible assumir el fet de ser valencià sense que això implique caure en l'estúpid - tot i que puga ser entranyable - narcisisme tradicional?.
És possible fer-ho sense aquell pànic - dels sectors catalanistes - a no ser mai més que valencians?"
"País Perplex, 1979"
En tot cas ell sempre estigué a favor de l'armistici cívic entre els valencianistes, i fins i tot mai no negà la seua sincera estima cap a la senyera coronada. Una senyera que havia descobert passejant pels carrers del cap i casal en companyia de son pare. Ens relatava en una tertúlia que ell i son pare comptaven les senyeres coronades - que no oblidem foren considerades en l'inici del règim franquista com a símbol separatista i bandera prohibida -, que es penjaven amb ocasió de les festes. Per a ell, molts anys més tard, i malgrat tot el que havia passat, continuava dient:
" No està tancada la nostra posició als que porten al cor - i sols al cor - el blau, si no porten a les butxaques massa verds, porres o pistoles. Nosaltres acceptaríem la seua bandera si ells - parle dels que són poble com nosaltres - acceptassen el que per nosaltres significa la voluntat d'un poble de ser lliure".
"País Perplex, 1979"
No era fàcil mantindre la mà estesa en els anys virulents de la batalla de València, i ell sempre la mantingué.
En els anys noranta, els jóvens valencianistes que volíem eixir de la cruïlla identitària, i estàvem òrfens de referents blaus i barrats, ens férem fills putatius d'homenots com el Josep Vicent Marqués.
Esta nit el meu homenatge per al nostre "Virgili", agarrant la definició d'un companyó de batalles d'eixe temps, és rellegir una altra volta "País Perplex". Vos recomane a tots que feu el mateix.
Descanse en pau.
Sempre va ser un enfant terrible que anà voltejant els temes i els colors que més l'interessaven, el país, el roig, el verd, el lila. Jo vaig llegir diversos llibres seus, però sobretot vaig llegir el llibre, "País Perplex". Una de les reflexions més lúcides al voltant d'este embolic de país que ens ha tocat patir i fruir. Marqués ha sigut, sempre, un dels meus guies espirituals de capçalera. Jo provinc d'una tradició valencianista poc donada a la reflexió, amb dignes excepcions. Tanmateix tampoc vaig poder beure de les fonts fusterianes sense que se m'empatxara la lectura. Amb Marqués, i amb altres, vaig trobar en l'heterodòxia de les tradicions enfrontades, les úniques fonts vàlides d'aproximació al conflicte i a les seues possibles eixides.
Marques no era tercera via, era de molt abans que s'encunyara la tercera via dels Mollà-Mira i el posterior "Document 88" dels Franch, Nadal, Colomer, Company. Marques escrigué en l'onada revisionista a Fuster dels economistes i sociòlegs, encapçalats pel també malaguanyat Ernest Lluch. La data del seu llibre, el 1979, encara li conferia més valor a les seues reflexions. Unes reflexions, per a bé o per a mal, encara ben presents en la construcció de la identitat valenciana. La fosca i la mala consciència són part ben determinant d'allò que som i ens sentim. I de com actuem.
Ja, abans, el mestre de la perplexitat havia apuntat maneres amb les teoritzacions impossibles i irresolubles al voltant del fet nacional valencià efectuades en els papers de Germania Socialista, la qual cosa, tot i no donar solucions, l'allunyava de l'ortodòxia catalanista.
Ell no acabava de creure en una nació valenciana possible, ni tampoc s'enganxava al carro dels països catalans. Érem un país, valencià per més senyes, i amb això li bastava.
Recuperem alguna de les joies del seu llibre:
" És possible assumir el fet de ser valencià sense que això implique caure en l'estúpid - tot i que puga ser entranyable - narcisisme tradicional?.
És possible fer-ho sense aquell pànic - dels sectors catalanistes - a no ser mai més que valencians?"
"País Perplex, 1979"
En tot cas ell sempre estigué a favor de l'armistici cívic entre els valencianistes, i fins i tot mai no negà la seua sincera estima cap a la senyera coronada. Una senyera que havia descobert passejant pels carrers del cap i casal en companyia de son pare. Ens relatava en una tertúlia que ell i son pare comptaven les senyeres coronades - que no oblidem foren considerades en l'inici del règim franquista com a símbol separatista i bandera prohibida -, que es penjaven amb ocasió de les festes. Per a ell, molts anys més tard, i malgrat tot el que havia passat, continuava dient:
" No està tancada la nostra posició als que porten al cor - i sols al cor - el blau, si no porten a les butxaques massa verds, porres o pistoles. Nosaltres acceptaríem la seua bandera si ells - parle dels que són poble com nosaltres - acceptassen el que per nosaltres significa la voluntat d'un poble de ser lliure".
"País Perplex, 1979"
No era fàcil mantindre la mà estesa en els anys virulents de la batalla de València, i ell sempre la mantingué.
En els anys noranta, els jóvens valencianistes que volíem eixir de la cruïlla identitària, i estàvem òrfens de referents blaus i barrats, ens férem fills putatius d'homenots com el Josep Vicent Marqués.
Esta nit el meu homenatge per al nostre "Virgili", agarrant la definició d'un companyó de batalles d'eixe temps, és rellegir una altra volta "País Perplex". Vos recomane a tots que feu el mateix.
Descanse en pau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
