Els valencianistes mai ho hem tingut fàcil. És de veres que massa voltes hem pogut fallar, no l'hem encertada, però això l'ha passat a tots els discursos i moviments polítics existents a este País i els altres han reeixit a causa que no tenien uns condicionants objectius que els impediren presentar-se en igualtat de condicions davant el conjunt de la societat. Nosaltres ho tenim més difícil.
La democràcia, entre altres coses, ha de servir per garantit eixa igualtat de condicions, però en el cas valencià hi ha massa elements com per a posar això en dubte. La més flagrant, no cal dir-ho, és el règim electoral, que cal recordar que encara es troba pendent de decisions judicials. Una altra raó, però, és la violència de caràcter polític, i amb diferent intensitat que, no únicament, patixen els valencianistes sense que passe (quasi) res.
A més, tenim la qüestió de la invisibilitat. Com ja hem escrit massa vegades la societat valenciana fa dècades que superà el conflicte indentitari, però això ha donat espai, entre la indiferència, la indolència i el desenteniment generalitzat, que les cendres del mateix siguen aprofitades per grupúscles cada volta més radicalitzats i més violents. I això, ja no pareix ser digne de massa atenció per part dels mitjans de comunicació tradicionals, i no parle només de la vergonyosa actitud de Canal 9, sinó d'altres que bé han optat per la invisibilitat o per ajuntar-nos a tots/es en el tottum revolutum de la radicalitat, tot i que són uns els que peguen i altres els que rebem.
Si ho situem això en l'àmbit espanyol, i com a conseqüència directa de l'anterior, la cosa es multiplica. No hem vist mai que en els cercles mediàtics madrilenys, en els catalans tampoc massa, s'esmentara ni que siga puntualment la qüestió. Ser invisibles com a Poble, té estes conseqüències. L'últim 9 d'octubre ha sigut exemple de tot això.
La gran divisió de la societat està entre els demòcrates i els reduïts sectors que no són capaces d'acceptar les regles del joc que marca. I eixa és la línia que les institucions públiques han de cuidar com a or en pany, ja siga per facilitar la igualtat política d'oportunitats, ja siga per garantir la pluralitat de qualsevol societat avançada, i més encara per protegir aquells que només volen en pau i respecte exercir els seus drets democràtics.
Una línia que encara no saben afrontar-la amb l'alçaria de mires que pertoca els dirigents autonòmics actuals que no han sabut fer seua, també, la reparació històrica de la memòria de Miquel Grau que demanàvem per a este 9 d'octubre o algun exdirigent socialista, i protagonista de la transició alacantina, que ha declinat l'oferta de participar en l'acte que celebrarem a la ciutat d’Alacant tot adduint que ell ja és gat vell i que no l'embolicariem amb lios partidistes. Una línia descuidada per qui no treballa en la màxima intensitat, i d'acord amb les competències atorgades, per tallar d'arrel els episodis de violència política que cada volta amb més duresa es van succeint amb, quasi sempre, els mateixos destinataris.
I l’últim exemple és molt greu i per això proposaré a l'executiva del meu partit que demane la dimissió de l'actual Delegat del Govern de la Comunitat Valenciana, el sr. Peralta, si en un termini raonable de temps no s'ha produït cap actuació policial cap a tots aquells que violenten drets tan sagrats com el de manifestació i participació política.
La meua més sincera solidaritat cap a tots i totes els que heu patit la violència, la meua alegria per tots els actes festius, institucionals, reivindicatius que s'han celebrat al llarg i ample del nostre territori posant el valor la fundació del Regne. I sobretot l'orgull de la dignitat de l'actuació de tantes persones que durant estos dies puc reconéixer com els meus, políticament parlant. Amb molts d'ells compartisc sigles, amb altres no, però amb totes i tots m'unixen valors que naixen des de les profundes conviccions democràtiques i l'estima per una terra que no mereix que els intolerants campen amb tota impunitat. El 9 d'octubre, al remat, ens servirà per a guanyar perquè hui estem més cohesionats, més units i tenim més raons per seguir treballant, per continuar reivindicant que tots i totes puguem jugar la partida sense les cartes marcades. Tenim més ganes per guanyar este país i seguir sumant voluntats, adhesions, complicitats i lleialtats.
El nostre crit cal seguir escampant-lo: Som i serem valencians!
12 d’oct. 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
