28 d’abr. 2008

Valencianisme amable o emprenyador?

Este cap de setmana ha estat ple d'actes i celebracions. No debades era 25 d'abril, dia de les llibertats nacionals valencianes. A més, enguany l'accent estava posat al sud, a la ciutat d'Alacant.

El meu cap de setmana va ser, com quasi sempre, de vertigen. Divendres al cap i casal, dissabte dinant en el Saler celebrant aniversari de ma mare, unes taules a tocar dels magnífics actors de "Tricicle", i corrents cap a Alacant a participar en la mani, sopar amb la gent del BLOC, fer tertúlies en el concert amb els estimats Fuset i Albert, i diumenge a Xixona a les trobades amb la família. Esgotador, sobretot, per a les que han de patir el meu ritme, la meua dona i les meues dos xiquetes menudetes.

El motiu, però, d'este comentari no és el parlar del meu ritme de vida, -no massa diferent de molts de vosaltres que compagineu vida familiar, laboral i compromís polític-, sinó de centrar-me en reflexionar entorn a dos actes, dos moviments, ja tradicionals al País, com són la mani del 25 d'abril i les Trobades.

Els dos actes foren exitosos, felicitacions per tant als convocants, ACPV i Escola Valenciana-la Cívica. A la mani d'Alacant, s'aplegaren milers de persones per reivindicar, sobretot, la llibertat d'expressió, la maduresa de la societat valenciana per decidir quin canal de televisió vol vore, i la demanda de reciprocitat ací i a Catalunya, de tindre accés a mitjans de comunicació en valencià.

Una riuà de gent de comarques de tot el país, gent jove, gent gran, persones vingudes de Catalunya, s'enfilava orgullosa pels carrers alacantins. Fins i tot comptàvem amb presència d'estreles mediàtiques d'ERC, fent països al sud un dia a l'any. Un gran esforç a tots els nivells però que representa un micromón inexplicable, inassumible i, fins i tot, emprenyador per a quasi tota la ciutadania que no participa en ell, més encara quan la mani se celebra en el cap i casal del vell Regne. A Alacant, la sensació d'estranyesa i la incapacitat per comprendre que passava el dissabte per la vesprada ha sigut la nota predominant de les persones amb les que he parlat i se situaven en les voreres i no pel mig del carrers.

El maximalisme dels lemes reivindicats, la radicalitat estètica que envoltava l'acte, l'absència de referents amables, fa que perda força una mobilització tan potent, impensable a uns altres racons de l'Estat tot i l'envergadura dels seus referents nacionals alternatius. Com a dada dir no n'hi havia ni una bandera de la ciutat d'Alacant, i els agosarats membres del BLOC JOVE que portaven senyeres amb blau es passaren el trajecte donant explicacions.

Ja en van massa 25 d'abril, massa anys de manifestacions com per cometre els mateixos pecats i anar pagant penitències. Massa anys allunyant-nos d'un país real a canvi de fer pàtria dos dies al marge d'allò que sent la societat. Tot un sarao molt ben muntat per l'amic Eliseu, amb una potència innegable, però que malauradament no deixa rastre en la sacrificada faena del fer país quotidianament. D'altres iniciatives de l'Eliseu sí que deixen petjada diària en fer este país més culte i més lliure, tot siga dit.

Massa cabòries per a un dissabte per la nit que tornava a xarrar amb amics i companys que tenim un drama de país. Balafiem esforços sense dirigir la història allà on toca, fer un projecte de país en clau valenciana que puga ser assumit per la majoria de la ciutadania.

Per sort, després del dissabte de les contradiccions, vingué el diumenge de resurrecció. El projecte de recuperació lingüística impulsat des d'Escola Valenciana, amb el suport de la comunitat educativa, fet en clau de suma, mirant al futur, i des del possibilisme que et permet avançar any rere any. Les trobades no són vedat de ningú. Estan fetes des de l'arrelament a la cultura més popular i són el millor mecanisme de guanyar l'estima per la llengua pròpia per a ciutadans castellanoparlants i nouvinguts. A la trobada de Xixona senties parlar en valencià, en castellà, trobaves a nouvinguts arribats a estes terres. Tots s'anaven a casa associant el valencià a tot un seguit de valors positius. L'estima per la terra i la cultura, l'alegria dels xiquets i els seus jocs, la diversitat.

Per això este projecte és capaç de sumar tantes simpaties i voluntats en la tasca de la recuperació de la llengua. Gràcies a les trobades, la meua dona, que és castellanoparlant, està tan convençuda com jo que les xiquetes han d'estudiar en valencià, i molts dels meus amics, que mai han dit ni "Bon dia", han apuntat els seus xiquets a estudiar en valencià. Sens dubte ací no s'ha errat el tir i amb la consolidació d'iniciatives com estes serà possible el lema triat per a les trobades d'enguany: "El valencià és futur".

Com a punt negatiu, i malgrat tota la normalitat que impregna la celebració de les Trobades, l'actitud del govern autonòmic del PP continua destil·lant sectarisme i mala consciència. És indecent la marginació amb la que tracten un moviment cívic que arrossega a centenars de milers de valencians que només demana la recuperació de la identitat pròpia. I ho fa de manera festiva, oberta i amb trellat. Un valencianisme amable capaç de sumar adhesions. Eixa és la via que fa por al PP i per això la margina sistemàticament.

19 d’abr. 2008

Torna la guerra de l'aigua.

Torna l'ofensiva del PP en el tema de l'aigua. El PSOE, com sempre, li ho ha deixat a ben facilet al PP. La crisi del PP s’ha ocultat davant del transvasament a l’àrea metropolitana de BCN. I dic transvassament perquè ja està bé de les paraules prohibides de ZP. Ara no és pot dir crisi, ara no és pot dir transvassament. El PP valencià, vaja i l'inseparable Valcárcel, càrrega l'escopeta i torna a traure l'artilleria per afrontar la nova guerra de l'aigua. No per buscar solucions, ni consensos, faltaria més! Aprofita l'ocasió per descolocar novament (i en van...) als socialistes valencians i la resta d'opcions que hem estat contràries al discurs protransvassaments i no ens hem alineats amb ells en la batalla de l'Ebre.

Bé, direm la nostra (meua) en allò que més m'interessa. La posició del valencianisme progressista en este tema estrela de l'agenda política i mediàtica. Anem a pams.

Antecedent primer i personal: Sóc un malgastador d'aigua, ho he de reconéixer. Tot i això cada volta faig un ús més racional i sostenible gràcies a les bronques que em pega la meua dona i perquè sóc conscient que el canvi comença per un mateixa. Però reconec que m'ha costat temps assumir que l'aigua que ix per la aixeta no és eterna, ni inesgotable.

Consideracions primeres generals:

1er -. La millor política de l'aigua és aquella que aposta per la reutilització i l'ús eficient dels recursos. Que el 50% de l'aigua que circul·la canalitzada i apta per al consum humà es perda, segons les anàlisis de la ONU, és un drama a escala planetària. I estem referint-nos al recurs més important a nivell geoestratègic en el segle XXI. Ací, en el primer món, les pèrdues no baixen del 20%. Una dada absolutament brutal que s'escapa del debat polític, tot i la importància que desprén.

2on-. Desmuntem tòpics. Ni els transvassaments són de dretes, ni les dessaladores són d'esquerres. Eixe és el joc del PP-PSOE, però no és la realitat. Totes dos són actuacions amb impacte ambiental considerable i que han d'executar-se quan d'altres solucions més sostenibles no són suficients.

3er-. Hi ha països al món, com Israel, que han fet de l'escassessa d'aigua una oportunitat per a generar tota una indústria hídrica que garantix aigua i amb potent tecnologia per minimitzar els costos ambientals. Tanmateix al govern valencià no se l'ha passat pel cap, entre soflama i soflama, organitzar alguna mena d'encontre tècnic o polític amb altres territoris que han aportat alternatives a la carència d'aigua. El BLOC ha proposat, en una línia que hem de desenvolupar, fer de la Universitat d’Alacant un centre capdavanter internacional al voltant de plantejar alternatives a la problemàtica del dèficit hídric.

4t-. Els representants polítics de Catalunya, Aragó o Castella la Manxa no poden donar-nos lliçons als valencians sobre polítiques racionals de l'aigua. Els valencians a ells, tampoc. L'operació dels Monegros a Aragó, el nombre de camps de golf i la construcció al litoral de Catalunya o l'augment incontrolat d'hectàrees de regadiu a terres castellanes, són exemples ràpids que situen als altres dins dels pecats capitals que el model de creixement valencià ha comés. A més, la urgència de la solució de la conducció d’aigua de l’Ebre a Barcelona, és un simptoma que ni la Generalitat de Catalunya, ni l’Estat, havien fet els deures. Ningú nega el dret dels ciutadans a rebre l’aigua, però cal dir alguna cosa sobre la falta de previsió dels responsables públics.

Propostes per a un discurs del BLOC sobre l'aigua:

Ans de res he de dir que sempre he considerat que la posició del BLOC sobre l'aigua huria de ser pràcticament calcada a la mantinguda per la Unió de Llauradors i Ramaders, que en més casos del que sembla és la mateixa d'AVA. La Unió ha demostrat tindre el trellat suficient per reivindicar solucions al dèficit hídric, buscar el consens i no caure en els paranys del discurs del PPCV. Altres posicions com les del Sr. Martínez a Villena o el Sr. Aniorte “eixe jove agricultor”, no són raonables, estan a sou del poder i només servixen per a hooligans d’un discurs polític.

1er: Canviar el model de creixement valencià, per molts motius, però també perquè és absolutament insostenible pel que té de fagotitzador dels recursos naturals.

2on: Exigir un acord des del marc de les Corts Valencianes sobre el tema de l’aigua, centrant el debat en les necessitats i els usos de l’aigua en cada part del país. Este pacte valencià de l’aigua haurà de contemplar solucions complexes per a un problema que no és resol amb el crit de transvassaments els uns i dessaladores els altres. El repte polític i social és que estes alternatives no siguen part del problema, sinó part de les solucions.

3er: Continuar reclamant la tornada dels drets històrics dels llauradors valencians sobre el riu Xúquer, denunciant les conseqüències del pacte Bono-Zaplana. Cal aturar l'augment incontrolat del regadiu a les terres de secà castellanes. La pèrdua de cabdal del Xúquer a terres valencianes i la situació de paratges únics com l’Albufera de València, venen donades per este abús. D'això només parla el BLOC. Ni al PP, ni al PSOE l’interessa en el seu en el debat de sords.

4t: Exigir al govern de Camps el compliment dels Plans de modernització dels regadius amb una inversió perllongada en el temps per fer-ne una agricultura més eficient en estalvi d'aigua, i establir mesures d’estalvi a les zones urbanes, com per exemple s’ha fet a Barcelona. Abordar la neteja dels cabdals dels rius i fer un pla ambiciós de reforestació del territori per tal d’actuar contra el canvi climátic i la sequera estructural.

5é: Acabar per part del PP amb la traca mediàtica sobre la presa del transvassament Xúquer-Vinalopó. És necessari i s’ha de fer des d’on té garantit el finançament de la UE i compta amb el consens de la comunitat de regants cedent. L’estratègia del PP és nefasta per a la cohesió del país i retarda l’arribada de l’aigua a les comarques del Vinalopó.

6é: Estudiar, dins del Pacte per l’aigua als que feíem menció abans, la necessitat de demanar un minitrasvassament de l’Ebre a les comarques del Nord que, de la mateixa manera que s’ha aprovat hui per part del Govern espanyol, puga fer front a situacions d’emergència. A més, i a pesar de la incoherència del discurs dels grans partits en els diferents territoris, s’ha de mostrar una oposició comuna a la data de caducitat d’un transvassament ja consolidat, el Tajo-Segura, tot respectant l’existència d’exdecents en el Tajo per poder reclamar l’arribada d’hectòmetres al Baix Segura.

7é: Aprofitar les constants reunions Camps-Valcárcel per alguna cosa més que per a qüestions internes del PP, o muntar l’agit pop de l’aigua. Menys humiliacions teatralitzades i més demanar responsabilitats i solucions a la contaminació del Segura per la indústria conservera murciana i la problemàtica dels robatoris d’aigua, els pous il·legals i tota la xàrcia pseudomafiosa que ha exprimit el riu en l’època de la bambolla immobiliària. Només cal vore com està el riu en el seu tram alt i com arriba al sud del nostre país.

Sobre tot això trobe que el BLOC hauria de bastir el seu discurs sobre l’aigua. Cal visualitzar un discurs propi, entenible clarament per la ciutadania i adreçat a trobar solucions al dèficit hídric del País Valencià. Parlem-ne, no tinguem por i siguem capaços de dir la nostra.

17 d’abr. 2008

CAMPIONS!!!

Tinc quasi acabat un comentari per a este blog que parla sobre l'aigua. Esta vesprada he parlat amb Enric Morera sobre el tema i els arguments que els dos raonàvem eren ben semblants. De moment no hi hagut posició oficial del BLOC al respecte del tema, a partir de demà hi ha un debat de la permanent del partit, que després passarà a l'Executiva Nacional per a fixar la posició del valencianisme progressista.

Bé, el comentari sobre l'aigua ha d'esperar. L'actualitat i els sentiments manen. Sóc xoto de tota la vida, soci del VCF, i patidor dels blanquinegres, i més encara enguany que portem l'any que portem.

Hem guanyat la Copa del Rei, malgrat que la voluntat del cap de la casa reial era que la perdérem. L'ambient mediàtic de hui era irrespirable per als xotos. Tot Espanya estava amb els blaus del Getafe. I si posaves la SER, la COPE, tot era un clam, GETAFE!, GETAFE!. No tinc res contra este equip, i a més cal felicitar-lo perquè està fent molt bé les coses. Però l'ambient de hui també ens il·lustra clarament que tots no som iguals d'espanyols. Com sempre uns són centre i uns altres som perifèria. Una perifèria que a més en el cas valencià, no només no mai fem por com deia el justament homenatjat Francesc de Paula Burguera, no mereixem equitat, igualtat de condicions, ni en el tractament fiscal, ni tampoc en el futbol.

És una llastima perquè els valencians ens esforcem en ser els més espanyols de tots, però des de la villa y corte no ens ho volen reconéixer. Segurament per a ser alguna cosa haurem de començar per respectar-nos, i mostrar-nos, amb independència de les identitats compartides o complementàries que cadascú puga sentir, més orgullosos de la nostra condició de valencians, i això ser capaços de visualitzar-lo políticament.

Bé, hem guanyat la copa i això és el que importa. Ho sent per l'afició del Getafe, però no puc estalviar un somriure pensant en sa Majestat i la resta de corifeus. Enhorabona a tots, i també a Cañizares, Angulo i Albelda. Des d'Alacant, i com hui proclamava als quatre vents un herculà de socarrel com Toni Arques, Amunt València!

8 d’abr. 2008

59 segundos

M'agrada este programa. Ho veig sovint, no sempre, però quan el pille mentres faig zapping normalment em quede a vore'l. Cal dir que este programa forma part del gir pluralista i de televisió de servici públic que s'ha impregnat en la tele estatal amb el govern de ZP. Segurament la TVE més digna de la democràcia espanyola. Dit tot això, que ja és molt, anem a canviar el to.

L'altre dia veient este programa quasi vaig sentir por. Era durant l'entrevista al reelegit President del Senat, el Sr. Rojo. Les preguntes i/o comentaris dels comunicadors, telepredicadors i periodistes convocats, que de tot hi havia, anaven encaminades a demanar al representant del PSOE -basc- superar la suposada extorsió dels nacionalismes perifèrics a l'Estat i els successius governs. L'embranzida bipartidista de les darreres eleccions pren cos i forma amb les demandes de la reforma de la llei electoral i l'arraconament polític a forces tan rellevants en l'escena espanyola com el CiU o PNB.

Progressistes i conservadors, espanyols tots en el sentit més unitarista del terme, estan envalentits ara reclamant la recuperació de la perifèria més contestatària per a la construcció nacional espanyola i la superació de tebieses i moderacions front a uns nacionalismes perifèrics que reben, com a adjectiu més suau, l'etiqueta d'insaciables.

Esta onada unitarista de curta memòria és incapaç de reconéixer sincerament el paper del nacionalismes democràtics a la construcció i estabilitat de l'Estat de dret i la democràcia espanyola. Només ens veuen com a una imperfecció del sistema que en estos moments s'està en condició de rectificar. Les victòries del PSE i del PSC no sumen en clau pròpia sinó que són vistos com avanços de la reconquesta. Entre l'Espanya plural i el Gobierno de España, en estos moments ZP està molt més prop de la segon idea froça com a línia política a seguir en esta legislatura. L'Espanya plural subsistix en la retòrica de ZP, però no el fons del discurs dels socialistes. I en el PP, i malgrat la potència de discurs propi que exhibix en la nostra autonomia i que tan bon resultat li dóna, a nivell general carrega contra la pluralitat per convicció, i per interés. Un interés que també és de veres és la clau tant de la seua fortalesa electoral com de la seua incapacitat d'aconseguir el suport necessari per governar Espanya.

El tsunami bipartidista en el terreny polític és, tanmateix, la cara menys agressiva del nacionalisme estatal present en les grans corporacions mediàtiques privades i públiques, i això era fefaent en el debat televisiu.

Ara com ara, la complicada posició del PNB en determinats temes és l'oportunitat escollida per a carregar de valent, i valga l'ocasió per dir que considere absolutament necessari el desallotjament democràtic de l'alcaldessa d'Arrasate-Mondragón per les més simples raons d'humanitat i respecte als valors democràtics. Dit això, i coincidint amb l'expressat pel President de l'EBB, tot està servint per llançar una nova campanya antiPNB de la mateixa manera que s'ha fet en altres èpoques.

Davant tot això, el nacionalisme perifèric ha de reaccionar. De reaccions n'hi ha qui les entendrà de manera ben diferent. En l'espai que a mi m'ocupa (i preocupa), que és el del nacionalisme valencià progressista, esta resposta hauria de basar-se en el següent:

-. Exigència a GALEUSCAT d'erigir-se clarament com un referent polític present i estable, capaç de visualitzar-se més enllà de conjuntures electorals, i fixant-se objectius comuns de legislatura. En esta que hui comença pareix clar que l'exigència de la publicació de les balances fiscals, la reforma del Senat, l'articulació de mecanismes de finançament més equitatius en els diferents territoris o la territorialització de l'administració de justícia, podrien servir com a exemple. Punts explicitats de forma espontània, però que ens podrien valdre per a començar.

-. Exigència, i en van dos, a GALEUSCAT de presència pròpia i amb major protagonisme de nacionalismes, com el valencià, sens dubte molt més febles que els casos català, basc, o el gallec, però absolutament necessaris per contrarestar l'ingent força de l'unitarisme nacionalista amb base a Madrid. Madrid sempre ha tingut clar que València, el País Valencià, és una de les claus de l'Estat i per això ha invertit tota mena de recursos per tal que mai jugara en clau pròpia. Esperem que des d'Euskadi, i sobretot des de Catalunya, també es prenga en consideració això. I el nostre País ha de poder visualitzar-se com a referent nacional propi i autònom. D'altres discursos no només resten en el calaix de l'esterilitat, sinó que a més, i això sí que és rellevant, distorsionen i mediatitzen el treball i la representació d'un projecte en clau valenciana. Nacionalment valenciana.

-. Demanda, i això va dirigit a nosaltres, és a dir al BLOC, de construir un discurs d'àmbit més ample que el nostre País. No s'ocupem de l'Estat i això només és una mostra d'immaduresa política. Dins de l'esforç que el partit ha de fer per actualitzar-se a tots els nivells, internament, imatge, posició i discurs polític... ha de tindre una major vocació de presentar un discurs que encaixe el nostre País a Espanya i alguna cosa més raonada en torn del model d'Estat al qual aspirem. Per molt que hagem dit als programes polítics, o fins i tot a ponències, no pareix que ens prenguem seriosament l'Estat. I, companyes i companys, l'Estat és una cosa molt seriosa.

Fóra d'estridències radicals, buides de connexió amb la realitat i només carregades de vistositat, i situant peus en terra en el territori que vivim, ens hem de plantejar dir la nostra i treballar per poder-la dir, també, al costat dels altres nacionalismes majoritaris d'arreu de l'Estat. Com a mínim ho hem d'intentar.