19 d’abr. 2008

Torna la guerra de l'aigua.

Torna l'ofensiva del PP en el tema de l'aigua. El PSOE, com sempre, li ho ha deixat a ben facilet al PP. La crisi del PP s’ha ocultat davant del transvasament a l’àrea metropolitana de BCN. I dic transvassament perquè ja està bé de les paraules prohibides de ZP. Ara no és pot dir crisi, ara no és pot dir transvassament. El PP valencià, vaja i l'inseparable Valcárcel, càrrega l'escopeta i torna a traure l'artilleria per afrontar la nova guerra de l'aigua. No per buscar solucions, ni consensos, faltaria més! Aprofita l'ocasió per descolocar novament (i en van...) als socialistes valencians i la resta d'opcions que hem estat contràries al discurs protransvassaments i no ens hem alineats amb ells en la batalla de l'Ebre.

Bé, direm la nostra (meua) en allò que més m'interessa. La posició del valencianisme progressista en este tema estrela de l'agenda política i mediàtica. Anem a pams.

Antecedent primer i personal: Sóc un malgastador d'aigua, ho he de reconéixer. Tot i això cada volta faig un ús més racional i sostenible gràcies a les bronques que em pega la meua dona i perquè sóc conscient que el canvi comença per un mateixa. Però reconec que m'ha costat temps assumir que l'aigua que ix per la aixeta no és eterna, ni inesgotable.

Consideracions primeres generals:

1er -. La millor política de l'aigua és aquella que aposta per la reutilització i l'ús eficient dels recursos. Que el 50% de l'aigua que circul·la canalitzada i apta per al consum humà es perda, segons les anàlisis de la ONU, és un drama a escala planetària. I estem referint-nos al recurs més important a nivell geoestratègic en el segle XXI. Ací, en el primer món, les pèrdues no baixen del 20%. Una dada absolutament brutal que s'escapa del debat polític, tot i la importància que desprén.

2on-. Desmuntem tòpics. Ni els transvassaments són de dretes, ni les dessaladores són d'esquerres. Eixe és el joc del PP-PSOE, però no és la realitat. Totes dos són actuacions amb impacte ambiental considerable i que han d'executar-se quan d'altres solucions més sostenibles no són suficients.

3er-. Hi ha països al món, com Israel, que han fet de l'escassessa d'aigua una oportunitat per a generar tota una indústria hídrica que garantix aigua i amb potent tecnologia per minimitzar els costos ambientals. Tanmateix al govern valencià no se l'ha passat pel cap, entre soflama i soflama, organitzar alguna mena d'encontre tècnic o polític amb altres territoris que han aportat alternatives a la carència d'aigua. El BLOC ha proposat, en una línia que hem de desenvolupar, fer de la Universitat d’Alacant un centre capdavanter internacional al voltant de plantejar alternatives a la problemàtica del dèficit hídric.

4t-. Els representants polítics de Catalunya, Aragó o Castella la Manxa no poden donar-nos lliçons als valencians sobre polítiques racionals de l'aigua. Els valencians a ells, tampoc. L'operació dels Monegros a Aragó, el nombre de camps de golf i la construcció al litoral de Catalunya o l'augment incontrolat d'hectàrees de regadiu a terres castellanes, són exemples ràpids que situen als altres dins dels pecats capitals que el model de creixement valencià ha comés. A més, la urgència de la solució de la conducció d’aigua de l’Ebre a Barcelona, és un simptoma que ni la Generalitat de Catalunya, ni l’Estat, havien fet els deures. Ningú nega el dret dels ciutadans a rebre l’aigua, però cal dir alguna cosa sobre la falta de previsió dels responsables públics.

Propostes per a un discurs del BLOC sobre l'aigua:

Ans de res he de dir que sempre he considerat que la posició del BLOC sobre l'aigua huria de ser pràcticament calcada a la mantinguda per la Unió de Llauradors i Ramaders, que en més casos del que sembla és la mateixa d'AVA. La Unió ha demostrat tindre el trellat suficient per reivindicar solucions al dèficit hídric, buscar el consens i no caure en els paranys del discurs del PPCV. Altres posicions com les del Sr. Martínez a Villena o el Sr. Aniorte “eixe jove agricultor”, no són raonables, estan a sou del poder i només servixen per a hooligans d’un discurs polític.

1er: Canviar el model de creixement valencià, per molts motius, però també perquè és absolutament insostenible pel que té de fagotitzador dels recursos naturals.

2on: Exigir un acord des del marc de les Corts Valencianes sobre el tema de l’aigua, centrant el debat en les necessitats i els usos de l’aigua en cada part del país. Este pacte valencià de l’aigua haurà de contemplar solucions complexes per a un problema que no és resol amb el crit de transvassaments els uns i dessaladores els altres. El repte polític i social és que estes alternatives no siguen part del problema, sinó part de les solucions.

3er: Continuar reclamant la tornada dels drets històrics dels llauradors valencians sobre el riu Xúquer, denunciant les conseqüències del pacte Bono-Zaplana. Cal aturar l'augment incontrolat del regadiu a les terres de secà castellanes. La pèrdua de cabdal del Xúquer a terres valencianes i la situació de paratges únics com l’Albufera de València, venen donades per este abús. D'això només parla el BLOC. Ni al PP, ni al PSOE l’interessa en el seu en el debat de sords.

4t: Exigir al govern de Camps el compliment dels Plans de modernització dels regadius amb una inversió perllongada en el temps per fer-ne una agricultura més eficient en estalvi d'aigua, i establir mesures d’estalvi a les zones urbanes, com per exemple s’ha fet a Barcelona. Abordar la neteja dels cabdals dels rius i fer un pla ambiciós de reforestació del territori per tal d’actuar contra el canvi climátic i la sequera estructural.

5é: Acabar per part del PP amb la traca mediàtica sobre la presa del transvassament Xúquer-Vinalopó. És necessari i s’ha de fer des d’on té garantit el finançament de la UE i compta amb el consens de la comunitat de regants cedent. L’estratègia del PP és nefasta per a la cohesió del país i retarda l’arribada de l’aigua a les comarques del Vinalopó.

6é: Estudiar, dins del Pacte per l’aigua als que feíem menció abans, la necessitat de demanar un minitrasvassament de l’Ebre a les comarques del Nord que, de la mateixa manera que s’ha aprovat hui per part del Govern espanyol, puga fer front a situacions d’emergència. A més, i a pesar de la incoherència del discurs dels grans partits en els diferents territoris, s’ha de mostrar una oposició comuna a la data de caducitat d’un transvassament ja consolidat, el Tajo-Segura, tot respectant l’existència d’exdecents en el Tajo per poder reclamar l’arribada d’hectòmetres al Baix Segura.

7é: Aprofitar les constants reunions Camps-Valcárcel per alguna cosa més que per a qüestions internes del PP, o muntar l’agit pop de l’aigua. Menys humiliacions teatralitzades i més demanar responsabilitats i solucions a la contaminació del Segura per la indústria conservera murciana i la problemàtica dels robatoris d’aigua, els pous il·legals i tota la xàrcia pseudomafiosa que ha exprimit el riu en l’època de la bambolla immobiliària. Només cal vore com està el riu en el seu tram alt i com arriba al sud del nostre país.

Sobre tot això trobe que el BLOC hauria de bastir el seu discurs sobre l’aigua. Cal visualitzar un discurs propi, entenible clarament per la ciutadania i adreçat a trobar solucions al dèficit hídric del País Valencià. Parlem-ne, no tinguem por i siguem capaços de dir la nostra.