5 de juny 2008

Ens ha deixat el més lúcid

Esta vesprada m'ha dit mon pare que s'havia mort Josep Vicent Marqués. De seguida m'he anat a internet a llegir la notícia. Feia anys que no sabia res d'ell, però el coneixia. Participà en diversos actes de la JV i presentà un dels meus llibres escrits amb Bertomeu.

Sempre va ser un enfant terrible que anà voltejant els temes i els colors que més l'interessaven, el país, el roig, el verd, el lila. Jo vaig llegir diversos llibres seus, però sobretot vaig llegir el llibre, "País Perplex". Una de les reflexions més lúcides al voltant d'este embolic de país que ens ha tocat patir i fruir. Marqués ha sigut, sempre, un dels meus guies espirituals de capçalera. Jo provinc d'una tradició valencianista poc donada a la reflexió, amb dignes excepcions. Tanmateix tampoc vaig poder beure de les fonts fusterianes sense que se m'empatxara la lectura. Amb Marqués, i amb altres, vaig trobar en l'heterodòxia de les tradicions enfrontades, les úniques fonts vàlides d'aproximació al conflicte i a les seues possibles eixides.

Marques no era tercera via, era de molt abans que s'encunyara la tercera via dels Mollà-Mira i el posterior "Document 88" dels Franch, Nadal, Colomer, Company. Marques escrigué en l'onada revisionista a Fuster dels economistes i sociòlegs, encapçalats pel també malaguanyat Ernest Lluch. La data del seu llibre, el 1979, encara li conferia més valor a les seues reflexions. Unes reflexions, per a bé o per a mal, encara ben presents en la construcció de la identitat valenciana. La fosca i la mala consciència són part ben determinant d'allò que som i ens sentim. I de com actuem.

Ja, abans, el mestre de la perplexitat havia apuntat maneres amb les teoritzacions impossibles i irresolubles al voltant del fet nacional valencià efectuades en els papers de Germania Socialista, la qual cosa, tot i no donar solucions, l'allunyava de l'ortodòxia catalanista.

Ell no acabava de creure en una nació valenciana possible, ni tampoc s'enganxava al carro dels països catalans. Érem un país, valencià per més senyes, i amb això li bastava.

Recuperem alguna de les joies del seu llibre:

" És possible assumir el fet de ser valencià sense que això implique caure en l'estúpid - tot i que puga ser entranyable - narcisisme tradicional?.
És possible fer-ho sense aquell pànic - dels sectors catalanistes - a no ser mai més que valencians?"
"País Perplex, 1979"


En tot cas ell sempre estigué a favor de l'armistici cívic entre els valencianistes, i fins i tot mai no negà la seua sincera estima cap a la senyera coronada. Una senyera que havia descobert passejant pels carrers del cap i casal en companyia de son pare. Ens relatava en una tertúlia que ell i son pare comptaven les senyeres coronades - que no oblidem foren considerades en l'inici del règim franquista com a símbol separatista i bandera prohibida -, que es penjaven amb ocasió de les festes. Per a ell, molts anys més tard, i malgrat tot el que havia passat, continuava dient:

" No està tancada la nostra posició als que porten al cor - i sols al cor - el blau, si no porten a les butxaques massa verds, porres o pistoles. Nosaltres acceptaríem la seua bandera si ells - parle dels que són poble com nosaltres - acceptassen el que per nosaltres significa la voluntat d'un poble de ser lliure".
"País Perplex, 1979"

No era fàcil mantindre la mà estesa en els anys virulents de la batalla de València, i ell sempre la mantingué.

En els anys noranta, els jóvens valencianistes que volíem eixir de la cruïlla identitària, i estàvem òrfens de referents blaus i barrats, ens férem fills putatius d'homenots com el Josep Vicent Marqués.

Esta nit el meu homenatge per al nostre "Virgili", agarrant la definició d'un companyó de batalles d'eixe temps, és rellegir una altra volta "País Perplex". Vos recomane a tots que feu el mateix.

Descanse en pau.

2 comentaris:

Pere Fuset ha dit...

Natxo, jo també m'he quedat orfe amb la mort de Marqués. Mira el post que li he dedicat ahir quan m'enterí de la notícia.

un de moraira ha dit...

molt emotiu, sí senyor!
al velatori se'ns va ocòrrer celebrar enguany els 15 anys de JV i els 20 anys de Document 88...
besets a totes les teues dones.