La tornada del Company, Rafa, arran dels 20 anys de Document 88, ens ha portat de nou al debat. Al debat dels debats a casa nostra (el valencianisme). Fuset prengué la paraula i amb l'impuls sincer que el caracteritza proclamà una de les seues manies recurrents: la tercera via està morta, soterrada amb el valencianisme de conciliació dels anys 90 (JV i Tirant lo Blanc i altres). Per tant... vixca el valencianisme del futur, deslliurat d'adjectius (valencianisme i prou... que diria Gallart). EL VALENCIANISME. I alguns l'hem entés i uns altres no tant. I, bàsicament, té raó. I té raó perquè allò que proclama, i va en la mateixa línia l'últim blog de Carles Choví, és que no podem estar constantment començant des de zero. Mirar-nos i remirar-nos el melic ens coarta l'avanç.
En tot el debat que s'ha plantejat hi ha un element que es deixa de costat. El que passa és que els avanços (que són ben reals després de tants anys) han estat adormits, -en procés d'hivernació-, en la passada legislatura. Tot anà pels aires amb el truncament del projecte modernitzador de l'UV de Villalba i la frustració del BLOC a quedar-se a un milímetre de la porta d'entrada a les Corts en la seua aposta taronja. Després d'això, tots erràrem al no tancar el pacte del BLOC amb els escindits unionistes, encara capitanejats per Villalba, i amb Choví, Lorena Ferrandis, i fins i tot David Marchuet. Al 2004, canvia el rumb de les coses i EUPV s'endugué totes les energies. No hi havia espai per al discurs conciliador i la conjuntura marcava unes altres històries. El resultat és conegut de sobra. El "Compromís" era una aposta honesta de canvi polític al país i assegurava la presència del BLOC en les Corts. Els resultats ahí estan. Majoria absoluta del PP, Morera i Panyella diputats, l'aliança amb Iniciativa i la crisi total d'EU. La formulació del "Compromís" 2007 no és un camí amb futur per a la construcció d'un espai polític en clau pròpia, autònom al bipartidisme i amb possibilitats d'adhesió societària. Ara, i després del colp de les eleccions generals, tots hem recuperat les úniques receptes que ens conduïxen a allò que sentenciavà Fuset, i coincidix amb l'esperit de Choví, la vertadera convergència és la del valencianisme amb la societat valenciana.
Allò que diu Fuset, i si no és així ja m'ho farà saber, i que interpreta molt bé "Taronget" en el seu blog dual, "NO CAP EN CAP CAP", és que ja va sent hora de posar en pràctica les reflexions de caire integrador del valencianisme i definir el discurs a través d'esta construcció ideològica. Desvirgar el valencianisme de conciliació. D'alguna manera, allò que jo comentava en anteriors escrits. No podem condemnar a les noves generacions a passar per totes les capelletes grupals i discursives, abans d'arribar al discurs conciliador. Un discurs capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò què som i la seua visualització.
Per tant, el millor homenatge que li podem fer a la tercera via, i al conjunt de la reflexió valencianista, tant ratpenatista com nosaltrista, és posar-la en pràctica. Treballar per reduir les diferències, consensuar un mínim comú denominador ajustat a la realitat identitària i posar-nos en marxa per treballar coordinats per construir un país digne, cohesionat i orgullós de tindre veu pròpia. Eixe és el repte als qual estem cridats a respondre.
21 de jul. 2008
16 de jul. 2008
Balances fiscals, lengua común i... a por ellos
Ja s'han publicat les balances fiscals. Ja és oficial que valencians, madrilenys, catalans i illencs paguem bona cosa. Encara Madrid és la capital de l'Estat i allò recaptat ho compensa amb la capitalitat.
Els socialistes d'ací diuen que no passa res. Les declaracions d'Ángel Luna (portaveu del PSPV en les Corts), impagables. Que si paguen les persones i no els territoris, que si estes dades no han de fer-se servir en el futur debat sobre el finançament autonòmic... Seguint el guió, com no podia ser d'una altra manera en els socialistes regnícoles, de l'aparell politicomediàtic madrileny. Hui sonava allò de "Paguen més els més rics i menys els més pobres." Puix això és fals perquè els valencians, el conjunt de ciutadans del País Valencià, estem per baix de mitjana estatal de la renda per càpita. Estem sobre el 90%. Som pobres, i a més, paguem més. La solidaritat interterritorial és un negoci ruïnós, i injust, per als valencians.
En el PP valencià estan enfollits. Més victimisme al canto. Zapatero ens ataca de nou. Alguns haurem de recordar que si amb ZP la cosa no ens va massa bé, amb Aznar la cosa anava pitjor. El dèficit era major i l'actual sistema de finançament que consagra la desigualtat és collita del PP d'Aznar i Zaplana.
Malgrat tot, Morera continua predicant en el desert quan reclama en les Corts una Comissió que presente una proposta per un finançament més just per als valencians, a consensuar en el parlament. Però tot i la proposta de trellat feta pel BLOC, el PP i el PSPV no volen ni parlar-ne. Ells estan per al lio, no per a les solucions.
Mentrimentres tot això del diners ix a la llum pública, i tot i que resulta que els catalans no trenquen Espanya, sinó que la paguen, l'espanyolisme ens mostra la seua cara més dura. Dura de duresa, i de barra que tenen. El castellà està amenaçat de mort, hui replegaven signatures del Manifest per salvar la lengua común els de Rosa (Diez) de España,... a Elda i Villena!!!!. Ací 70.000 estudiants no poden completar els seus estudis en valencià i cap intelectualoide de manifest diu ni pruna. Per trobar dignitat en totes les latituds culturals, a més de la sensata reflexió de JJ Millas contra l'ús centrífug dels símbols espanyols, m'han recomanat diversos articles publicats al diari "Publico". Pel que fa a Telecinco boicot. Pel manifest i per l'abús de la tele de salsa rosa i empalagosa.
El nacionalisme espanyol ha carregat les piles amb els gols de Villa (encara farem nostre el Raul, Selección!!!), i s'ha dit: "Podemos... A por ellos!!!!" Si ahir fou la bandera, ho recordava Millas, hui és la llengua. El bipartidisme polític avança, Espanya està que se sale...(esportivament parlant), la brunete mediàtica avança ara amb un manifest enverinat que revestix amablement el desdeny i el poc afecte a la pluralitat cultural de l'Estat. Com bé escrivia un catedràtic de lingüística castellana, el manifest cau en eixa desigualtat constitucional que fa una llengua, la castellana, més espanyola que les altres. Un manifest que reclama els drets de les persones sobre els "inventats" drets col·lectius, per després demanar eixos mateixos drets col·lectius "inventats" per al castellà.
El nacionalisme espanyol es rearma. Si l'Espanya plural d'alguna època de ZP ja molestava, allò de la plurinacionalitat dóna alèrgia. En la frase més brillant de l'ex Molt Honorable Joan Lerma "En España hay más separadores que separatistas". L'embranzida espanyolista s'obri pas, i més encara ara que saben que "l'enemic" les paga la festa. Els nacionalistes (perifèrics) hauríem de respondre de forma impecablement democràtica, didàctica i coordinada.
Els socialistes d'ací diuen que no passa res. Les declaracions d'Ángel Luna (portaveu del PSPV en les Corts), impagables. Que si paguen les persones i no els territoris, que si estes dades no han de fer-se servir en el futur debat sobre el finançament autonòmic... Seguint el guió, com no podia ser d'una altra manera en els socialistes regnícoles, de l'aparell politicomediàtic madrileny. Hui sonava allò de "Paguen més els més rics i menys els més pobres." Puix això és fals perquè els valencians, el conjunt de ciutadans del País Valencià, estem per baix de mitjana estatal de la renda per càpita. Estem sobre el 90%. Som pobres, i a més, paguem més. La solidaritat interterritorial és un negoci ruïnós, i injust, per als valencians.
En el PP valencià estan enfollits. Més victimisme al canto. Zapatero ens ataca de nou. Alguns haurem de recordar que si amb ZP la cosa no ens va massa bé, amb Aznar la cosa anava pitjor. El dèficit era major i l'actual sistema de finançament que consagra la desigualtat és collita del PP d'Aznar i Zaplana.
Malgrat tot, Morera continua predicant en el desert quan reclama en les Corts una Comissió que presente una proposta per un finançament més just per als valencians, a consensuar en el parlament. Però tot i la proposta de trellat feta pel BLOC, el PP i el PSPV no volen ni parlar-ne. Ells estan per al lio, no per a les solucions.
Mentrimentres tot això del diners ix a la llum pública, i tot i que resulta que els catalans no trenquen Espanya, sinó que la paguen, l'espanyolisme ens mostra la seua cara més dura. Dura de duresa, i de barra que tenen. El castellà està amenaçat de mort, hui replegaven signatures del Manifest per salvar la lengua común els de Rosa (Diez) de España,... a Elda i Villena!!!!. Ací 70.000 estudiants no poden completar els seus estudis en valencià i cap intelectualoide de manifest diu ni pruna. Per trobar dignitat en totes les latituds culturals, a més de la sensata reflexió de JJ Millas contra l'ús centrífug dels símbols espanyols, m'han recomanat diversos articles publicats al diari "Publico". Pel que fa a Telecinco boicot. Pel manifest i per l'abús de la tele de salsa rosa i empalagosa.
El nacionalisme espanyol ha carregat les piles amb els gols de Villa (encara farem nostre el Raul, Selección!!!), i s'ha dit: "Podemos... A por ellos!!!!" Si ahir fou la bandera, ho recordava Millas, hui és la llengua. El bipartidisme polític avança, Espanya està que se sale...(esportivament parlant), la brunete mediàtica avança ara amb un manifest enverinat que revestix amablement el desdeny i el poc afecte a la pluralitat cultural de l'Estat. Com bé escrivia un catedràtic de lingüística castellana, el manifest cau en eixa desigualtat constitucional que fa una llengua, la castellana, més espanyola que les altres. Un manifest que reclama els drets de les persones sobre els "inventats" drets col·lectius, per després demanar eixos mateixos drets col·lectius "inventats" per al castellà.
El nacionalisme espanyol es rearma. Si l'Espanya plural d'alguna època de ZP ja molestava, allò de la plurinacionalitat dóna alèrgia. En la frase més brillant de l'ex Molt Honorable Joan Lerma "En España hay más separadores que separatistas". L'embranzida espanyolista s'obri pas, i més encara ara que saben que "l'enemic" les paga la festa. Els nacionalistes (perifèrics) hauríem de respondre de forma impecablement democràtica, didàctica i coordinada.
4 de jul. 2008
Compromís, premis i expulsions
Esta vesprada la majoria del grup parlamentari de Compromís ha aprovat expulsar a Glòria Marcos. Este diumenge el BLOC de l'Alacantí celebra els IV Premis Compromís que enguany han decidit atorgar-se a la Universitat d'Alacant, José de la Casa (secretari intercomarcal de CCOO PV) i Abusos Urbanísticos NO.
El ying i el yang de l'actual moment del BLOC. Per un costat el lio del grup de Corts ens obliga a ser sempre notícia per qüestions alienes a les iniciatives del grup parlamentari. Més bé, els "numeritos" de la coordinadora d'EUPV marcaven la percepció del pas de Compromís per les Corts Valencianes. I això era massa dur, massa injust, massa frustrant com per a no dir prou.
Era molt injust clavar al valencianisme progressista en el mateix sac d'EUPV i la seua crisi, tant d'ací com d'Espanya. La frenètica faena dels dos diputats del BLOC era silenciada per les declaracions ofensives de la Sra. Marcos i les seues actuacions en el marc parlamentari.
Abans de res he de dir que els diputats del BLOC, Enric Morera i Josep Mª Panyella tenen tot el meu suport en l'actuació que venen fent des del grup parlamentari, i també en este cas d'obertura d'un expedient d'expulsió a la diputada Glòria Marcos. Ha sigut una decisió traumàtica, difícil i que no es volia prendre, però després de fracassar tots els intents d'acords, totes les fòrmules que miraven de fer possible la convivència plural dins del grup i, sobretot, constatant que les actituds destructives anaven a seguir durant els tres anys de legislatura, s'havia de prendre esta decisió.
Ara com ara, i restant saber que faran els diputats Torró i Albiol, el grup parlamentari haurà de recomposar-se i reorganitzar-se, per visualitzar al màxim possible la faena que s'està fent. I hauria de reorganitzar-se, també, per tal que les coses se situaren en el seu puesto. És a dir, que Enric Morera, com a líder de la tercera força política d'este país, ocupara la Sindicatura del grup.
Hui ha mort Compromís, i sense excloure'ns a ningú de culpes o errors, si que vull recomanar a aquells que es dedicaran des d'ara i fins a les eleccions del 2011 a malparlar i despotricar contra el BLOC i els seus aliats, a reflexionar sobre la política d'autodestrucció (i de tots el que rodegen el seu àmbit d'influència) que porta la direcció actual d'EUPV. Una estratègia que en les passades eleccions conduí al fastigós bipartidisme en les ciutats de València i Alacant, impedint així el canvi en la capital alacantina. Una línia política que pareix estar basada en: "Quant menys siguem, més raó tindrem". Una estratègia que ni viu, ni deixa viure.
Hui mor una aposta política que el BLOC realitzà per resposabilitat amb el país i el canvi polític. A hores d'ara, ens toca, des de les mateixes responsabilitats, liderar un espai valencià en la política del país que sume valencianisme i progressisme.
Mentrimentres tot això passa, el diumenge, a Sant Vicent del Raspeig, el BLOC de l'Alacantí, reconeix el treball honest de persones i institucions que construixen un país d'alta qüalitat basat en la formació i la innovació, la defensa de la igualtat i una ocupació estable per a totes i tots. Una distinció destinada a agrair la tasca d'aquells que aporten solucions a la crisi del model econòmic que patim els valencians, i volen un territori ben conservat i un creixement urbanístic raonable i de consens amb la ciutadania.
A estos sectors hem de dirigir-nos per aportar complicitat i confiança. Hem de demostrar, a tots aquells que fan una lectura crítica de la situació del país, que existix un espai valencià en la política d'este país que connecta amb les preocupacions dels sectors més dinàmics de la societat valenciana. Un espai plural que, liderat des del valencianisme progressista que encapçala el BLOC, siga percebut com una opció de govern, socialment perceptible i electoralment solvent.
El ying i el yang de l'actual moment del BLOC. Per un costat el lio del grup de Corts ens obliga a ser sempre notícia per qüestions alienes a les iniciatives del grup parlamentari. Més bé, els "numeritos" de la coordinadora d'EUPV marcaven la percepció del pas de Compromís per les Corts Valencianes. I això era massa dur, massa injust, massa frustrant com per a no dir prou.
Era molt injust clavar al valencianisme progressista en el mateix sac d'EUPV i la seua crisi, tant d'ací com d'Espanya. La frenètica faena dels dos diputats del BLOC era silenciada per les declaracions ofensives de la Sra. Marcos i les seues actuacions en el marc parlamentari.
Abans de res he de dir que els diputats del BLOC, Enric Morera i Josep Mª Panyella tenen tot el meu suport en l'actuació que venen fent des del grup parlamentari, i també en este cas d'obertura d'un expedient d'expulsió a la diputada Glòria Marcos. Ha sigut una decisió traumàtica, difícil i que no es volia prendre, però després de fracassar tots els intents d'acords, totes les fòrmules que miraven de fer possible la convivència plural dins del grup i, sobretot, constatant que les actituds destructives anaven a seguir durant els tres anys de legislatura, s'havia de prendre esta decisió.
Ara com ara, i restant saber que faran els diputats Torró i Albiol, el grup parlamentari haurà de recomposar-se i reorganitzar-se, per visualitzar al màxim possible la faena que s'està fent. I hauria de reorganitzar-se, també, per tal que les coses se situaren en el seu puesto. És a dir, que Enric Morera, com a líder de la tercera força política d'este país, ocupara la Sindicatura del grup.
Hui ha mort Compromís, i sense excloure'ns a ningú de culpes o errors, si que vull recomanar a aquells que es dedicaran des d'ara i fins a les eleccions del 2011 a malparlar i despotricar contra el BLOC i els seus aliats, a reflexionar sobre la política d'autodestrucció (i de tots el que rodegen el seu àmbit d'influència) que porta la direcció actual d'EUPV. Una estratègia que en les passades eleccions conduí al fastigós bipartidisme en les ciutats de València i Alacant, impedint així el canvi en la capital alacantina. Una línia política que pareix estar basada en: "Quant menys siguem, més raó tindrem". Una estratègia que ni viu, ni deixa viure.
Hui mor una aposta política que el BLOC realitzà per resposabilitat amb el país i el canvi polític. A hores d'ara, ens toca, des de les mateixes responsabilitats, liderar un espai valencià en la política del país que sume valencianisme i progressisme.
Mentrimentres tot això passa, el diumenge, a Sant Vicent del Raspeig, el BLOC de l'Alacantí, reconeix el treball honest de persones i institucions que construixen un país d'alta qüalitat basat en la formació i la innovació, la defensa de la igualtat i una ocupació estable per a totes i tots. Una distinció destinada a agrair la tasca d'aquells que aporten solucions a la crisi del model econòmic que patim els valencians, i volen un territori ben conservat i un creixement urbanístic raonable i de consens amb la ciutadania.
A estos sectors hem de dirigir-nos per aportar complicitat i confiança. Hem de demostrar, a tots aquells que fan una lectura crítica de la situació del país, que existix un espai valencià en la política d'este país que connecta amb les preocupacions dels sectors més dinàmics de la societat valenciana. Un espai plural que, liderat des del valencianisme progressista que encapçala el BLOC, siga percebut com una opció de govern, socialment perceptible i electoralment solvent.
18 de juny 2008
Conferència nacional i espai valencià
Bé, després de llegir alguns blogs que enraonaven sobre la Conferència Nacional celebrada pel Bloc el passat dissabte, em propose a dir la meua.
1er. La resposta de la gent fou increïble. Molta gent. I això està molt bé quan el partit està en un procés de resituació interna i externa, i s'ha patit un desgast intern molt considerable amb l'aposta honesta pel canvi i la institucionalització del partit. Un moment d'incerteses, de canvis necessaris que s'estan fent i d'altres que han d'arribar.
2on. El to del debat fou amable. Una amabilitat en les formes que tots necessitàvem. Com va dir Nomdedéu tornàvem a ser un partit feliç i això és ben important. Tanmateix, esta amabilitat en les formes, va fer que el debat fóra massa suau. Com s'ha fet esment en diversos blogs calia/cal un poderós i potent debat estratègic que ens situe ben direccionats a ser una força política relevant en el 2011.
3er. El format de l'acte fou positiu. Ben interessants les intervencions de les bones pràctiques municipals tot i que per a pròximes experiències d'este tipus, necessàries en àmbits més reduïts, cal concretar el discurs i les propostes que puguen ser exportables a uns altres indrets territorials. La conferència de la vesprada, amb el gruix dels partits nacionalistes de l'Estat, donava consistència a l'acte.
4t. La cloenda d'Enric (Morera) fou correcta. Ben correcta. Cal aprofundir en eixa idea de treballar per la unió dels valencians. "Valencians, unim-nos" és un crit històric del valencianisme més raonable. Tot i això li faltà emmarcar la Conferència com a eixida d'un debat i procés congressual que hem de celebrar més prompte que tard. Necessitem Congrés. I necessitem que ens isca bé.
5é. En la meua intervenció, i més enllà de propostes per ser més eficaços en la manera de treballar i organitzar-nos, "treballar millor", vaig fer la proposta de canviar el nom del nostre eix estratègic: la construcció d'un tercer espai polític en el nostre país.
He sigut fervent defensor d'eixa estratègia, tant abans com ara i també en els moments en què no ha estat tan de moda en el BLOC. Ara, però, i després de pegar-li moltes voltes al tema, trobe que hem de variar el nom del "tercer espai" per "espai valencià", i opine que la cosa té més molla que el simple canvi de paraules.
Tercer espai és un nom identificador d'allò que volem fer per a la política d'este país, però no és una idea-força de caràcter polític a la qual es puga adherir la ciutadania més permeable al nostre missatge. Ningú s'apuntarà al "tercer espai". Ens ha servit per a interioritzar discurs i estratègia, però no té connotacions polítiques.
En canvi "espai valencià" ens definix clarament qui som i que volem fer. Trobe que és el cognom que necessitem. Ens ajuda a situar-nos com al referent propi de la política del país i ens permet sumar. Volem bastir un espai valencià, que liderat des del BLOC, i apuntalat des de les bases ideològiques del valencianisme progressista i ecologista, arreplegue la pluralitat de sensibilitats que des d'una obediència valenciana existixen en estos moments. La construcció d'un espai valencià és l'aposta de la nostra organització per fer arrelar un projecte polític autònom, socialment potent, electoralment solvent i amb vocació de govern.
Estem balbucejant l'estratègia correcta, però cal presentar-la políticament a la societat. La construcció d'un tercer espai competitiu davant el poderós bipartidisme passa per identificar-nos i ser percebuts com l'espai valencià de la política del País. Trobe que és la millor recepta per arrelar i creìxer.
1er. La resposta de la gent fou increïble. Molta gent. I això està molt bé quan el partit està en un procés de resituació interna i externa, i s'ha patit un desgast intern molt considerable amb l'aposta honesta pel canvi i la institucionalització del partit. Un moment d'incerteses, de canvis necessaris que s'estan fent i d'altres que han d'arribar.
2on. El to del debat fou amable. Una amabilitat en les formes que tots necessitàvem. Com va dir Nomdedéu tornàvem a ser un partit feliç i això és ben important. Tanmateix, esta amabilitat en les formes, va fer que el debat fóra massa suau. Com s'ha fet esment en diversos blogs calia/cal un poderós i potent debat estratègic que ens situe ben direccionats a ser una força política relevant en el 2011.
3er. El format de l'acte fou positiu. Ben interessants les intervencions de les bones pràctiques municipals tot i que per a pròximes experiències d'este tipus, necessàries en àmbits més reduïts, cal concretar el discurs i les propostes que puguen ser exportables a uns altres indrets territorials. La conferència de la vesprada, amb el gruix dels partits nacionalistes de l'Estat, donava consistència a l'acte.
4t. La cloenda d'Enric (Morera) fou correcta. Ben correcta. Cal aprofundir en eixa idea de treballar per la unió dels valencians. "Valencians, unim-nos" és un crit històric del valencianisme més raonable. Tot i això li faltà emmarcar la Conferència com a eixida d'un debat i procés congressual que hem de celebrar més prompte que tard. Necessitem Congrés. I necessitem que ens isca bé.
5é. En la meua intervenció, i més enllà de propostes per ser més eficaços en la manera de treballar i organitzar-nos, "treballar millor", vaig fer la proposta de canviar el nom del nostre eix estratègic: la construcció d'un tercer espai polític en el nostre país.
He sigut fervent defensor d'eixa estratègia, tant abans com ara i també en els moments en què no ha estat tan de moda en el BLOC. Ara, però, i després de pegar-li moltes voltes al tema, trobe que hem de variar el nom del "tercer espai" per "espai valencià", i opine que la cosa té més molla que el simple canvi de paraules.
Tercer espai és un nom identificador d'allò que volem fer per a la política d'este país, però no és una idea-força de caràcter polític a la qual es puga adherir la ciutadania més permeable al nostre missatge. Ningú s'apuntarà al "tercer espai". Ens ha servit per a interioritzar discurs i estratègia, però no té connotacions polítiques.
En canvi "espai valencià" ens definix clarament qui som i que volem fer. Trobe que és el cognom que necessitem. Ens ajuda a situar-nos com al referent propi de la política del país i ens permet sumar. Volem bastir un espai valencià, que liderat des del BLOC, i apuntalat des de les bases ideològiques del valencianisme progressista i ecologista, arreplegue la pluralitat de sensibilitats que des d'una obediència valenciana existixen en estos moments. La construcció d'un espai valencià és l'aposta de la nostra organització per fer arrelar un projecte polític autònom, socialment potent, electoralment solvent i amb vocació de govern.
Estem balbucejant l'estratègia correcta, però cal presentar-la políticament a la societat. La construcció d'un tercer espai competitiu davant el poderós bipartidisme passa per identificar-nos i ser percebuts com l'espai valencià de la política del País. Trobe que és la millor recepta per arrelar i creìxer.
5 de juny 2008
Problema amb els comentaris al blog
Estic rebent queixes sobre la complicació que resulta ser deixar-me comentaris en el blog. Miraré de posar-li remei a través de l'ajuda d'algun amic més destre en estos temes.
Mil disculpes.
Mil disculpes.
Ens ha deixat el més lúcid
Esta vesprada m'ha dit mon pare que s'havia mort Josep Vicent Marqués. De seguida m'he anat a internet a llegir la notícia. Feia anys que no sabia res d'ell, però el coneixia. Participà en diversos actes de la JV i presentà un dels meus llibres escrits amb Bertomeu.
Sempre va ser un enfant terrible que anà voltejant els temes i els colors que més l'interessaven, el país, el roig, el verd, el lila. Jo vaig llegir diversos llibres seus, però sobretot vaig llegir el llibre, "País Perplex". Una de les reflexions més lúcides al voltant d'este embolic de país que ens ha tocat patir i fruir. Marqués ha sigut, sempre, un dels meus guies espirituals de capçalera. Jo provinc d'una tradició valencianista poc donada a la reflexió, amb dignes excepcions. Tanmateix tampoc vaig poder beure de les fonts fusterianes sense que se m'empatxara la lectura. Amb Marqués, i amb altres, vaig trobar en l'heterodòxia de les tradicions enfrontades, les úniques fonts vàlides d'aproximació al conflicte i a les seues possibles eixides.
Marques no era tercera via, era de molt abans que s'encunyara la tercera via dels Mollà-Mira i el posterior "Document 88" dels Franch, Nadal, Colomer, Company. Marques escrigué en l'onada revisionista a Fuster dels economistes i sociòlegs, encapçalats pel també malaguanyat Ernest Lluch. La data del seu llibre, el 1979, encara li conferia més valor a les seues reflexions. Unes reflexions, per a bé o per a mal, encara ben presents en la construcció de la identitat valenciana. La fosca i la mala consciència són part ben determinant d'allò que som i ens sentim. I de com actuem.
Ja, abans, el mestre de la perplexitat havia apuntat maneres amb les teoritzacions impossibles i irresolubles al voltant del fet nacional valencià efectuades en els papers de Germania Socialista, la qual cosa, tot i no donar solucions, l'allunyava de l'ortodòxia catalanista.
Ell no acabava de creure en una nació valenciana possible, ni tampoc s'enganxava al carro dels països catalans. Érem un país, valencià per més senyes, i amb això li bastava.
Recuperem alguna de les joies del seu llibre:
" És possible assumir el fet de ser valencià sense que això implique caure en l'estúpid - tot i que puga ser entranyable - narcisisme tradicional?.
És possible fer-ho sense aquell pànic - dels sectors catalanistes - a no ser mai més que valencians?"
"País Perplex, 1979"
En tot cas ell sempre estigué a favor de l'armistici cívic entre els valencianistes, i fins i tot mai no negà la seua sincera estima cap a la senyera coronada. Una senyera que havia descobert passejant pels carrers del cap i casal en companyia de son pare. Ens relatava en una tertúlia que ell i son pare comptaven les senyeres coronades - que no oblidem foren considerades en l'inici del règim franquista com a símbol separatista i bandera prohibida -, que es penjaven amb ocasió de les festes. Per a ell, molts anys més tard, i malgrat tot el que havia passat, continuava dient:
" No està tancada la nostra posició als que porten al cor - i sols al cor - el blau, si no porten a les butxaques massa verds, porres o pistoles. Nosaltres acceptaríem la seua bandera si ells - parle dels que són poble com nosaltres - acceptassen el que per nosaltres significa la voluntat d'un poble de ser lliure".
"País Perplex, 1979"
No era fàcil mantindre la mà estesa en els anys virulents de la batalla de València, i ell sempre la mantingué.
En els anys noranta, els jóvens valencianistes que volíem eixir de la cruïlla identitària, i estàvem òrfens de referents blaus i barrats, ens férem fills putatius d'homenots com el Josep Vicent Marqués.
Esta nit el meu homenatge per al nostre "Virgili", agarrant la definició d'un companyó de batalles d'eixe temps, és rellegir una altra volta "País Perplex". Vos recomane a tots que feu el mateix.
Descanse en pau.
Sempre va ser un enfant terrible que anà voltejant els temes i els colors que més l'interessaven, el país, el roig, el verd, el lila. Jo vaig llegir diversos llibres seus, però sobretot vaig llegir el llibre, "País Perplex". Una de les reflexions més lúcides al voltant d'este embolic de país que ens ha tocat patir i fruir. Marqués ha sigut, sempre, un dels meus guies espirituals de capçalera. Jo provinc d'una tradició valencianista poc donada a la reflexió, amb dignes excepcions. Tanmateix tampoc vaig poder beure de les fonts fusterianes sense que se m'empatxara la lectura. Amb Marqués, i amb altres, vaig trobar en l'heterodòxia de les tradicions enfrontades, les úniques fonts vàlides d'aproximació al conflicte i a les seues possibles eixides.
Marques no era tercera via, era de molt abans que s'encunyara la tercera via dels Mollà-Mira i el posterior "Document 88" dels Franch, Nadal, Colomer, Company. Marques escrigué en l'onada revisionista a Fuster dels economistes i sociòlegs, encapçalats pel també malaguanyat Ernest Lluch. La data del seu llibre, el 1979, encara li conferia més valor a les seues reflexions. Unes reflexions, per a bé o per a mal, encara ben presents en la construcció de la identitat valenciana. La fosca i la mala consciència són part ben determinant d'allò que som i ens sentim. I de com actuem.
Ja, abans, el mestre de la perplexitat havia apuntat maneres amb les teoritzacions impossibles i irresolubles al voltant del fet nacional valencià efectuades en els papers de Germania Socialista, la qual cosa, tot i no donar solucions, l'allunyava de l'ortodòxia catalanista.
Ell no acabava de creure en una nació valenciana possible, ni tampoc s'enganxava al carro dels països catalans. Érem un país, valencià per més senyes, i amb això li bastava.
Recuperem alguna de les joies del seu llibre:
" És possible assumir el fet de ser valencià sense que això implique caure en l'estúpid - tot i que puga ser entranyable - narcisisme tradicional?.
És possible fer-ho sense aquell pànic - dels sectors catalanistes - a no ser mai més que valencians?"
"País Perplex, 1979"
En tot cas ell sempre estigué a favor de l'armistici cívic entre els valencianistes, i fins i tot mai no negà la seua sincera estima cap a la senyera coronada. Una senyera que havia descobert passejant pels carrers del cap i casal en companyia de son pare. Ens relatava en una tertúlia que ell i son pare comptaven les senyeres coronades - que no oblidem foren considerades en l'inici del règim franquista com a símbol separatista i bandera prohibida -, que es penjaven amb ocasió de les festes. Per a ell, molts anys més tard, i malgrat tot el que havia passat, continuava dient:
" No està tancada la nostra posició als que porten al cor - i sols al cor - el blau, si no porten a les butxaques massa verds, porres o pistoles. Nosaltres acceptaríem la seua bandera si ells - parle dels que són poble com nosaltres - acceptassen el que per nosaltres significa la voluntat d'un poble de ser lliure".
"País Perplex, 1979"
No era fàcil mantindre la mà estesa en els anys virulents de la batalla de València, i ell sempre la mantingué.
En els anys noranta, els jóvens valencianistes que volíem eixir de la cruïlla identitària, i estàvem òrfens de referents blaus i barrats, ens férem fills putatius d'homenots com el Josep Vicent Marqués.
Esta nit el meu homenatge per al nostre "Virgili", agarrant la definició d'un companyó de batalles d'eixe temps, és rellegir una altra volta "País Perplex". Vos recomane a tots que feu el mateix.
Descanse en pau.
20 de maig 2008
Urbanisme al servici dels promotors
La solució donada pel govern campeller del PP al tema dels apartaments de Cala Llanussa representa molt clarament l'urbanisme en la comarca de l'Alacantí. Este abús urbanístic han arribat a ser portada de la revista de l'edició espanyola de la revista de Greenpeace. Este exemple reflexa una ordenació territorial on les necessitats de la ciutadania estan per baix, a ulls dels poders públics, d'allò que interessa al sector privat lligat a la construcció.
No seria l'únic exemple, tanmateix. En el mateix sac podríem clavar les decisions de la regidora d'urbanisme a Alacant, la Sra. Castedo en el cas dels terrenys del PAI de Benalua Sud estalviant diners d'urbanització a les promotores saltant-se tots els procediments administratius que faça falta, o més encara burlant la preceptiva autorització de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per garantir la suficiència d'aigua per al PAI de Rabassa i donant per bo que l'informe vaja a càrrec de l'empresa municipal de l'aigua a la ciutat d'Alacant.
Polítiques d'apanyos, per utilitzar un llenguatge moderat, que obvien indecorosament l'impacte ambiental de les actuacions, així com les afectacions en el conjunt urbà dels projectes a desenrotllar, i no situen l'interés comunitari com a primer element a considerar quan estem parlant del disseny de l'espai públic.
L'explicació de l'equip de govern campeller, encapçalat per l'alcalde el Sr. Varó, es refugia, sense massa èxit de credibilitat, en arguments de discrepàncies tècniques que s'han solventat des de l'Ajuntament. El gran problema, però, Sr. Varó, no és si l'excés d'edificabilitat és de 3 metres o de dos plantes. La pedra angular d'este assumpte és sí l'Ajuntament actua a favor de l'imperi de la llei que sustenta un estat de dret com el nostre, o per contra s'afanya en solucionar els problemes d'aquells que no han fet bé les coses.
Però, com hem esmentat més amunt, el tema de Cala Llanusa és només un exemple. Tampoc pareix que hi haja un clar interés ciutadà en projectar un PGOU com el de Sant Joan on tot el terme municipal adquirix la categoria d'urbanitzable. La constant apelació a la participació ciutadana no amaga que darrere de tot hi ha una vella aspiració de l'equip de govern socialista, la requalificació de la partida de Fabraquer. Tampoc s'ha vist massa interés per part de l'equip de govern presidit per Asunción Llorens en la intenció de corregir un urbanisme suïcida socialment com és el model de creixement disseminat de Mutxamel. Per seguir amb ajuntaments socialistes podem parlar de la pretensió de construir en el Maigmó, a través del PAI de l'Aljub de Tibi. O si tornem al costat del PP, haurem de denunciar que tota la campanya de desprestigi del PP de Busot sobre el PGOU, aprovat en època de govern del BLOC, s'ha limitat en la pràctica a requalificar terrenys i que alguna empresa es quede més contenta en les modificacions fetes. I què em diuen del PAI del Savinar, a Sant Vicent?
Tot este model urbanístic que només atén a la premissa de fer negoci ràpid, ni tan sols està en estos moments avalat per la seua posició de lideratge dels sectors productius o per la capacitat de generar llocs de treball. Més bé està destruint ocupació i moltes de les empreses que fins fa uns dies eren “los reyes del mambo” estan presentant el que hui en dia es coneix com a concurs d'acreedors, l'antiga suspensió de pagaments. Però això no lleva la bena dels ulls als representants municipals d'ací, tant del PP com del PSOE, que lluny de buscar alternatives al model de creixement econòmic continuen estan al servici d'uns sectors econòmics que hui en dia no ens van a resoldre la papereta de la fonda crisi en la qual estem immersos.
El BLOC no té receptes màgiques, però si que té les idees clares. Cal variar el model de creixement. Cal ajudar des dels poders públics a la competitivitat del teixit empresarial i industrial, cal enfortir el comerç de ciutat com a eïna de creació de llocs de treball estable. Apostar per la formació i fer un “plan renove” de la infraestructura hotelera, tornant al model del turisme hoteler front el residencial de construcció horitzontal. No creíem en una moratòria urbanística, sinó que continuem demanant un urbanisme de consens, que pose l'accent en la rehabilitació. Créixer a partir dels nuclis urbans consolidats i posar a l'abast de la gent jove promocions destinades a lloguer o compra a preus subvencionats i transparents. La conservació i rehabilitació de vivenda ha de ser l'eix al que cal dirigir en estos moments l'activitat del sector de la construcció. És una barbaritat continuar amb un model que ocupa abusivament nous espais, mentrimentres el nuclis històrics de les ciutats patixen un fenomen de despoblament. Una dada especialment sagnant en el cas de la ciutat d'Alacant.
EL BLOC té clar que l'urbanisme ha d'estar al servici dels ciutadans i les ciutadanes, i que el disseny de l'espai urbà ha d'estar dirigit per ulls públics, i no des de despatxos que escapen a la fiscalització de la ciutadania. Només recuperant la direcció pública de l'ordenació territorial estarem en condicions de créixer de manera racional i atendre a les necessitats reals de planificació dels servicis públics i l'accés a l'habitatge.
(Article publicat als diaris La Illeta del Campello i la Rambla de Sant Joan)
No seria l'únic exemple, tanmateix. En el mateix sac podríem clavar les decisions de la regidora d'urbanisme a Alacant, la Sra. Castedo en el cas dels terrenys del PAI de Benalua Sud estalviant diners d'urbanització a les promotores saltant-se tots els procediments administratius que faça falta, o més encara burlant la preceptiva autorització de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per garantir la suficiència d'aigua per al PAI de Rabassa i donant per bo que l'informe vaja a càrrec de l'empresa municipal de l'aigua a la ciutat d'Alacant.
Polítiques d'apanyos, per utilitzar un llenguatge moderat, que obvien indecorosament l'impacte ambiental de les actuacions, així com les afectacions en el conjunt urbà dels projectes a desenrotllar, i no situen l'interés comunitari com a primer element a considerar quan estem parlant del disseny de l'espai públic.
L'explicació de l'equip de govern campeller, encapçalat per l'alcalde el Sr. Varó, es refugia, sense massa èxit de credibilitat, en arguments de discrepàncies tècniques que s'han solventat des de l'Ajuntament. El gran problema, però, Sr. Varó, no és si l'excés d'edificabilitat és de 3 metres o de dos plantes. La pedra angular d'este assumpte és sí l'Ajuntament actua a favor de l'imperi de la llei que sustenta un estat de dret com el nostre, o per contra s'afanya en solucionar els problemes d'aquells que no han fet bé les coses.
Però, com hem esmentat més amunt, el tema de Cala Llanusa és només un exemple. Tampoc pareix que hi haja un clar interés ciutadà en projectar un PGOU com el de Sant Joan on tot el terme municipal adquirix la categoria d'urbanitzable. La constant apelació a la participació ciutadana no amaga que darrere de tot hi ha una vella aspiració de l'equip de govern socialista, la requalificació de la partida de Fabraquer. Tampoc s'ha vist massa interés per part de l'equip de govern presidit per Asunción Llorens en la intenció de corregir un urbanisme suïcida socialment com és el model de creixement disseminat de Mutxamel. Per seguir amb ajuntaments socialistes podem parlar de la pretensió de construir en el Maigmó, a través del PAI de l'Aljub de Tibi. O si tornem al costat del PP, haurem de denunciar que tota la campanya de desprestigi del PP de Busot sobre el PGOU, aprovat en època de govern del BLOC, s'ha limitat en la pràctica a requalificar terrenys i que alguna empresa es quede més contenta en les modificacions fetes. I què em diuen del PAI del Savinar, a Sant Vicent?
Tot este model urbanístic que només atén a la premissa de fer negoci ràpid, ni tan sols està en estos moments avalat per la seua posició de lideratge dels sectors productius o per la capacitat de generar llocs de treball. Més bé està destruint ocupació i moltes de les empreses que fins fa uns dies eren “los reyes del mambo” estan presentant el que hui en dia es coneix com a concurs d'acreedors, l'antiga suspensió de pagaments. Però això no lleva la bena dels ulls als representants municipals d'ací, tant del PP com del PSOE, que lluny de buscar alternatives al model de creixement econòmic continuen estan al servici d'uns sectors econòmics que hui en dia no ens van a resoldre la papereta de la fonda crisi en la qual estem immersos.
El BLOC no té receptes màgiques, però si que té les idees clares. Cal variar el model de creixement. Cal ajudar des dels poders públics a la competitivitat del teixit empresarial i industrial, cal enfortir el comerç de ciutat com a eïna de creació de llocs de treball estable. Apostar per la formació i fer un “plan renove” de la infraestructura hotelera, tornant al model del turisme hoteler front el residencial de construcció horitzontal. No creíem en una moratòria urbanística, sinó que continuem demanant un urbanisme de consens, que pose l'accent en la rehabilitació. Créixer a partir dels nuclis urbans consolidats i posar a l'abast de la gent jove promocions destinades a lloguer o compra a preus subvencionats i transparents. La conservació i rehabilitació de vivenda ha de ser l'eix al que cal dirigir en estos moments l'activitat del sector de la construcció. És una barbaritat continuar amb un model que ocupa abusivament nous espais, mentrimentres el nuclis històrics de les ciutats patixen un fenomen de despoblament. Una dada especialment sagnant en el cas de la ciutat d'Alacant.
EL BLOC té clar que l'urbanisme ha d'estar al servici dels ciutadans i les ciutadanes, i que el disseny de l'espai urbà ha d'estar dirigit per ulls públics, i no des de despatxos que escapen a la fiscalització de la ciutadania. Només recuperant la direcció pública de l'ordenació territorial estarem en condicions de créixer de manera racional i atendre a les necessitats reals de planificació dels servicis públics i l'accés a l'habitatge.
(Article publicat als diaris La Illeta del Campello i la Rambla de Sant Joan)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
