Valencianisme amable o emprenyador?

Este cap de setmana ha estat ple d'actes i celebracions. No debades era 25 d'abril, dia de les llibertats nacionals valencianes. A més, enguany l'accent estava posat al sud, a la ciutat d'Alacant.

El meu cap de setmana va ser, com quasi sempre, de vertigen. Divendres al cap i casal, dissabte dinant en el Saler celebrant aniversari de ma mare, unes taules a tocar dels magnífics actors de "Tricicle", i corrents cap a Alacant a participar en la mani, sopar amb la gent del BLOC, fer tertúlies en el concert amb els estimats Fuset i Albert, i diumenge a Xixona a les trobades amb la família. Esgotador, sobretot, per a les que han de patir el meu ritme, la meua dona i les meues dos xiquetes menudetes.

El motiu, però, d'este comentari no és el parlar del meu ritme de vida, -no massa diferent de molts de vosaltres que compagineu vida familiar, laboral i compromís polític-, sinó de centrar-me en reflexionar entorn a dos actes, dos moviments, ja tradicionals al País, com són la mani del 25 d'abril i les Trobades.

Els dos actes foren exitosos, felicitacions per tant als convocants, ACPV i Escola Valenciana-la Cívica. A la mani d'Alacant, s'aplegaren milers de persones per reivindicar, sobretot, la llibertat d'expressió, la maduresa de la societat valenciana per decidir quin canal de televisió vol vore, i la demanda de reciprocitat ací i a Catalunya, de tindre accés a mitjans de comunicació en valencià.

Una riuà de gent de comarques de tot el país, gent jove, gent gran, persones vingudes de Catalunya, s'enfilava orgullosa pels carrers alacantins. Fins i tot comptàvem amb presència d'estreles mediàtiques d'ERC, fent països al sud un dia a l'any. Un gran esforç a tots els nivells però que representa un micromón inexplicable, inassumible i, fins i tot, emprenyador per a quasi tota la ciutadania que no participa en ell, més encara quan la mani se celebra en el cap i casal del vell Regne. A Alacant, la sensació d'estranyesa i la incapacitat per comprendre que passava el dissabte per la vesprada ha sigut la nota predominant de les persones amb les que he parlat i se situaven en les voreres i no pel mig del carrers.

El maximalisme dels lemes reivindicats, la radicalitat estètica que envoltava l'acte, l'absència de referents amables, fa que perda força una mobilització tan potent, impensable a uns altres racons de l'Estat tot i l'envergadura dels seus referents nacionals alternatius. Com a dada dir no n'hi havia ni una bandera de la ciutat d'Alacant, i els agosarats membres del BLOC JOVE que portaven senyeres amb blau es passaren el trajecte donant explicacions.

Ja en van massa 25 d'abril, massa anys de manifestacions com per cometre els mateixos pecats i anar pagant penitències. Massa anys allunyant-nos d'un país real a canvi de fer pàtria dos dies al marge d'allò que sent la societat. Tot un sarao molt ben muntat per l'amic Eliseu, amb una potència innegable, però que malauradament no deixa rastre en la sacrificada faena del fer país quotidianament. D'altres iniciatives de l'Eliseu sí que deixen petjada diària en fer este país més culte i més lliure, tot siga dit.

Massa cabòries per a un dissabte per la nit que tornava a xarrar amb amics i companys que tenim un drama de país. Balafiem esforços sense dirigir la història allà on toca, fer un projecte de país en clau valenciana que puga ser assumit per la majoria de la ciutadania.

Per sort, després del dissabte de les contradiccions, vingué el diumenge de resurrecció. El projecte de recuperació lingüística impulsat des d'Escola Valenciana, amb el suport de la comunitat educativa, fet en clau de suma, mirant al futur, i des del possibilisme que et permet avançar any rere any. Les trobades no són vedat de ningú. Estan fetes des de l'arrelament a la cultura més popular i són el millor mecanisme de guanyar l'estima per la llengua pròpia per a ciutadans castellanoparlants i nouvinguts. A la trobada de Xixona senties parlar en valencià, en castellà, trobaves a nouvinguts arribats a estes terres. Tots s'anaven a casa associant el valencià a tot un seguit de valors positius. L'estima per la terra i la cultura, l'alegria dels xiquets i els seus jocs, la diversitat.

Per això este projecte és capaç de sumar tantes simpaties i voluntats en la tasca de la recuperació de la llengua. Gràcies a les trobades, la meua dona, que és castellanoparlant, està tan convençuda com jo que les xiquetes han d'estudiar en valencià, i molts dels meus amics, que mai han dit ni "Bon dia", han apuntat els seus xiquets a estudiar en valencià. Sens dubte ací no s'ha errat el tir i amb la consolidació d'iniciatives com estes serà possible el lema triat per a les trobades d'enguany: "El valencià és futur".

Com a punt negatiu, i malgrat tota la normalitat que impregna la celebració de les Trobades, l'actitud del govern autonòmic del PP continua destil·lant sectarisme i mala consciència. És indecent la marginació amb la que tracten un moviment cívic que arrossega a centenars de milers de valencians que només demana la recuperació de la identitat pròpia. I ho fa de manera festiva, oberta i amb trellat. Un valencianisme amable capaç de sumar adhesions. Eixa és la via que fa por al PP i per això la margina sistemàticament.