59 segundos

M'agrada este programa. Ho veig sovint, no sempre, però quan el pille mentres faig zapping normalment em quede a vore'l. Cal dir que este programa forma part del gir pluralista i de televisió de servici públic que s'ha impregnat en la tele estatal amb el govern de ZP. Segurament la TVE més digna de la democràcia espanyola. Dit tot això, que ja és molt, anem a canviar el to.

L'altre dia veient este programa quasi vaig sentir por. Era durant l'entrevista al reelegit President del Senat, el Sr. Rojo. Les preguntes i/o comentaris dels comunicadors, telepredicadors i periodistes convocats, que de tot hi havia, anaven encaminades a demanar al representant del PSOE -basc- superar la suposada extorsió dels nacionalismes perifèrics a l'Estat i els successius governs. L'embranzida bipartidista de les darreres eleccions pren cos i forma amb les demandes de la reforma de la llei electoral i l'arraconament polític a forces tan rellevants en l'escena espanyola com el CiU o PNB.

Progressistes i conservadors, espanyols tots en el sentit més unitarista del terme, estan envalentits ara reclamant la recuperació de la perifèria més contestatària per a la construcció nacional espanyola i la superació de tebieses i moderacions front a uns nacionalismes perifèrics que reben, com a adjectiu més suau, l'etiqueta d'insaciables.

Esta onada unitarista de curta memòria és incapaç de reconéixer sincerament el paper del nacionalismes democràtics a la construcció i estabilitat de l'Estat de dret i la democràcia espanyola. Només ens veuen com a una imperfecció del sistema que en estos moments s'està en condició de rectificar. Les victòries del PSE i del PSC no sumen en clau pròpia sinó que són vistos com avanços de la reconquesta. Entre l'Espanya plural i el Gobierno de España, en estos moments ZP està molt més prop de la segon idea froça com a línia política a seguir en esta legislatura. L'Espanya plural subsistix en la retòrica de ZP, però no el fons del discurs dels socialistes. I en el PP, i malgrat la potència de discurs propi que exhibix en la nostra autonomia i que tan bon resultat li dóna, a nivell general carrega contra la pluralitat per convicció, i per interés. Un interés que també és de veres és la clau tant de la seua fortalesa electoral com de la seua incapacitat d'aconseguir el suport necessari per governar Espanya.

El tsunami bipartidista en el terreny polític és, tanmateix, la cara menys agressiva del nacionalisme estatal present en les grans corporacions mediàtiques privades i públiques, i això era fefaent en el debat televisiu.

Ara com ara, la complicada posició del PNB en determinats temes és l'oportunitat escollida per a carregar de valent, i valga l'ocasió per dir que considere absolutament necessari el desallotjament democràtic de l'alcaldessa d'Arrasate-Mondragón per les més simples raons d'humanitat i respecte als valors democràtics. Dit això, i coincidint amb l'expressat pel President de l'EBB, tot està servint per llançar una nova campanya antiPNB de la mateixa manera que s'ha fet en altres èpoques.

Davant tot això, el nacionalisme perifèric ha de reaccionar. De reaccions n'hi ha qui les entendrà de manera ben diferent. En l'espai que a mi m'ocupa (i preocupa), que és el del nacionalisme valencià progressista, esta resposta hauria de basar-se en el següent:

-. Exigència a GALEUSCAT d'erigir-se clarament com un referent polític present i estable, capaç de visualitzar-se més enllà de conjuntures electorals, i fixant-se objectius comuns de legislatura. En esta que hui comença pareix clar que l'exigència de la publicació de les balances fiscals, la reforma del Senat, l'articulació de mecanismes de finançament més equitatius en els diferents territoris o la territorialització de l'administració de justícia, podrien servir com a exemple. Punts explicitats de forma espontània, però que ens podrien valdre per a començar.

-. Exigència, i en van dos, a GALEUSCAT de presència pròpia i amb major protagonisme de nacionalismes, com el valencià, sens dubte molt més febles que els casos català, basc, o el gallec, però absolutament necessaris per contrarestar l'ingent força de l'unitarisme nacionalista amb base a Madrid. Madrid sempre ha tingut clar que València, el País Valencià, és una de les claus de l'Estat i per això ha invertit tota mena de recursos per tal que mai jugara en clau pròpia. Esperem que des d'Euskadi, i sobretot des de Catalunya, també es prenga en consideració això. I el nostre País ha de poder visualitzar-se com a referent nacional propi i autònom. D'altres discursos no només resten en el calaix de l'esterilitat, sinó que a més, i això sí que és rellevant, distorsionen i mediatitzen el treball i la representació d'un projecte en clau valenciana. Nacionalment valenciana.

-. Demanda, i això va dirigit a nosaltres, és a dir al BLOC, de construir un discurs d'àmbit més ample que el nostre País. No s'ocupem de l'Estat i això només és una mostra d'immaduresa política. Dins de l'esforç que el partit ha de fer per actualitzar-se a tots els nivells, internament, imatge, posició i discurs polític... ha de tindre una major vocació de presentar un discurs que encaixe el nostre País a Espanya i alguna cosa més raonada en torn del model d'Estat al qual aspirem. Per molt que hagem dit als programes polítics, o fins i tot a ponències, no pareix que ens prenguem seriosament l'Estat. I, companyes i companys, l'Estat és una cosa molt seriosa.

Fóra d'estridències radicals, buides de connexió amb la realitat i només carregades de vistositat, i situant peus en terra en el territori que vivim, ens hem de plantejar dir la nostra i treballar per poder-la dir, també, al costat dels altres nacionalismes majoritaris d'arreu de l'Estat. Com a mínim ho hem d'intentar.