Ignasi Bellido

PER TOT, I MALGRAT TOT, SOM I SEREM VALENCIANS!

2009-10-12T11:27:00.001+02:00

Els valencianistes mai ho hem tingut fàcil. És de veres que massa voltes hem pogut fallar, no l'hem encertada, però això l'ha passat a tots els discursos i moviments polítics existents a este País i els altres han reeixit a causa que no tenien uns condicionants objectius que els impediren presentar-se en igualtat de condicions davant el conjunt de la societat. Nosaltres ho tenim més difícil.

La democràcia, entre altres coses, ha de servir per garantit eixa igualtat de condicions, però en el cas valencià hi ha massa elements com per a posar això en dubte. La més flagrant, no cal dir-ho, és el règim electoral, que cal recordar que encara es troba pendent de decisions judicials. Una altra raó, però, és la violència de caràcter polític, i amb diferent intensitat que, no únicament, patixen els valencianistes sense que passe (quasi) res.

A més, tenim la qüestió de la invisibilitat. Com ja hem escrit massa vegades la societat valenciana fa dècades que superà el conflicte indentitari, però això ha donat espai, entre la indiferència, la indolència i el desenteniment generalitzat, que les cendres del mateix siguen aprofitades per grupúscles cada volta més radicalitzats i més violents. I això, ja no pareix ser digne de massa atenció per part dels mitjans de comunicació tradicionals, i no parle només de la vergonyosa actitud de Canal 9, sinó d'altres que bé han optat per la invisibilitat o per ajuntar-nos a tots/es en el tottum revolutum de la radicalitat, tot i que són uns els que peguen i altres els que rebem.

Si ho situem això en l'àmbit espanyol, i com a conseqüència directa de l'anterior, la cosa es multiplica. No hem vist mai que en els cercles mediàtics madrilenys, en els catalans tampoc massa, s'esmentara ni que siga puntualment la qüestió. Ser invisibles com a Poble, té estes conseqüències. L'últim 9 d'octubre ha sigut exemple de tot això.

La gran divisió de la societat està entre els demòcrates i els reduïts sectors que no són capaces d'acceptar les regles del joc que marca. I eixa és la línia que les institucions públiques han de cuidar com a or en pany, ja siga per facilitar la igualtat política d'oportunitats, ja siga per garantir la pluralitat de qualsevol societat avançada, i més encara per protegir aquells que només volen en pau i respecte exercir els seus drets democràtics.

Una línia que encara no saben afrontar-la amb l'alçaria de mires que pertoca els dirigents autonòmics actuals que no han sabut fer seua, també, la reparació històrica de la memòria de Miquel Grau que demanàvem per a este 9 d'octubre o algun exdirigent socialista, i protagonista de la transició alacantina, que ha declinat l'oferta de participar en l'acte que celebrarem a la ciutat d’Alacant tot adduint que ell ja és gat vell i que no l'embolicariem amb lios partidistes. Una línia descuidada per qui no treballa en la màxima intensitat, i d'acord amb les competències atorgades, per tallar d'arrel els episodis de violència política que cada volta amb més duresa es van succeint amb, quasi sempre, els mateixos destinataris.

I l’últim exemple és molt greu i per això proposaré a l'executiva del meu partit que demane la dimissió de l'actual Delegat del Govern de la Comunitat Valenciana, el sr. Peralta, si en un termini raonable de temps no s'ha produït cap actuació policial cap a tots aquells que violenten drets tan sagrats com el de manifestació i participació política.

La meua més sincera solidaritat cap a tots i totes els que heu patit la violència, la meua alegria per tots els actes festius, institucionals, reivindicatius que s'han celebrat al llarg i ample del nostre territori posant el valor la fundació del Regne. I sobretot l'orgull de la dignitat de l'actuació de tantes persones que durant estos dies puc reconéixer com els meus, políticament parlant. Amb molts d'ells compartisc sigles, amb altres no, però amb totes i tots m'unixen valors que naixen des de les profundes conviccions democràtiques i l'estima per una terra que no mereix que els intolerants campen amb tota impunitat. El 9 d'octubre, al remat, ens servirà per a guanyar perquè hui estem més cohesionats, més units i tenim més raons per seguir treballant, per continuar reivindicant que tots i totes puguem jugar la partida sense les cartes marcades. Tenim més ganes per guanyar este país i seguir sumant voluntats, adhesions, complicitats i lleialtats.

El nostre crit cal seguir escampant-lo: Som i serem valencians!

ZP fa trampes

2009-05-19T00:50:00.004+02:00

En el passat debat sobre l'estat de la nació, quina manera més decimonònica de dir-li al debat de política general, ZP tornà a fer trampes a costa de les autonomies. Per tal de deixar en evidència la pasmosa manca d'alternativa que representa Rajoy, atenallat per les taronges podrides, les imputacions i no traure cap en les enquestes malgrat la que està caiguent, se lià a traure plans de reactivació per a sectors com l'automòbil o prometent ordinadors per a tots (deixant que dies després alts càrrecs de l'administració ens contaren la lletra menuda).

ZP, sense parlar amb ningú, anuncià un nou plan VIVE a pagar per l'Estat, però també per les autonomies i el sector. Jo em pose la medalla, vosaltres si dieu que no quedeu com els territoris insolidaris i la cogovernació, el govern concertat de les diferents administracions de l'estat, ho deixem per a un altre dia. Resulta absolutament clamorós la manca de diàleg de l'executiu socialista, ja siga amb l'oposició o amb les comunitats autònomes (ell s'ha reunit, sobretot, amb la banca) per establir una diagnosi i pla de xoc consensuat per fer front a la situació econòmica més complicada de la contemporaneïtat. El "talante" i l'Espanya plural dels primers temps de Zapatero han estat substituïts per la soledat d'un governant que només pacta per desallotjar els nacionalismes majoritaris i la improvisació del dia a dia. Ara amb la fórmula del canvi de model econòmic que, si bé és un clamor que molts reclamem des de fa molt de temps, en mans de Zapatero pot quedar-se en una souffle amb molta volada, però absolutament buida per dins.

El govern central planteja un xantatge a les comunitats autònomes, sense respectar les formes i mentrestant hi ha pel mig la negociació de la sempre ajornada reforma del finançament autonòmic. I qui presente objeccions serà enviat als lleons per part del progressisme i la dreta mediàtiques madrilenyes que encara tenen les palmes roges d'aplaudir que per fi ha arribat la democràcia a las Vascongadas. Ningú ha gosat recordar que també s'ha finiquitat un dels governs de major alcanç, pel que fa a les seues polítiques socials, de tota Europa.

La gestió de les comunitats autònomes dels fons públics, i en este cas l'autonomia valenciana, s'ha demostrat un autèntic desastre comunitari en mans del PP (i dels seus amigatxos), però això no pot donar carta de naturalesa al neocentralisme espanyol al qual ZP també pareix apuntar-se, buscant-li així un "chivo expiatorio" a la crisi. Com no podia ser d'una altra manera, les nacionalitats històriques són una bona diana on llançar els dards.

És tracta, segurament, de la fugida cap avant que protagonitza ZP per tal de mantindre el tipus a costa de complicar-li molt el seu futur polític.

Si les trampes de ZP i la incapacitat de Rajoy marcaren el to mediàtic del debat, allò més destacat per a mi és comprovar una vegada més la invisibilitat del País Valencià en l'Estat. La necessitat de comptar amb una força valenciana en Madrid, donada l'apatia de qualsevol diputat/da a representar ni que siga de forma discreta als seus electors, la ciutadania valenciana, és fa clamorosa quan assistim a debats d'esta mena. No hi havia ningú per parlar de com la crisi està afectant més al nostre País que a la resta d'Espanya. Ningú que parlara de les microempreses (autèntic senyal d'identitat del teixit productiu valencià), de com cal afavorir una agricultura comercial rendible com a element més potent per cuidar la riquesa paisagística i aturar l'avanç de la rajola o demanant compromisos a Zapatero per incloure el corredor mediterrani com a prioritat en la política d'Estat a Europa, o per posar en marxa una xàrcia potent de rodalies ferroviàries com a inversió pública generadora d'ocupació i riquesa i instrument més potent per garantir la cohesió territorial.

En el BLOC hem de treballar molt per variar esta situació, puix la carència de no tindre diputats a Madrid la paguem molt, molt cara, tot i la complicitat generosa dels companys de CiU.

Poder aspirar a representar als valencians i les valencianes a Madrid depén en bona mesura de les capacitats del valencianisme progressista de consolidar-se en les Corts Valencianes. I ara en tenim una bona oportunitat política si aconseguim posar en marxa l'espai valencià de progrés com a alternativa a un PP esgotat per un model de creixement esgotat que ens ha dut a liderar la crisi a Espanya i un PSOE que a nivell espanyol dóna esta terra per perduda i que té la seua franquícia valenciana en permanent estat d'hivernació. Una alternativa avalada en la base de tindre 300 regidors i cap imputat, puix no tots/es som iguals, la fortalesa de no estar hipotecats a les ordes de Madrid i la legitimitat de qui fa molt de temps que ve pregonant que cal apostar per l'economia productiva i la millora de la societat del benestar front a l'economia especulativa i la degradació de l'atenció pública.

No tots/es som iguals. BLOC = 300 regidors/es, cap imputat

2009-04-22T02:14:00.003+02:00

Hui he vist vàries notícies que m'han induït a recuperar este blog, un punt descuidat per excés de faenes.

1er: El TSJ admet la trama valenciana del "Cas Gurtel" i pareix que finalment el President Camps haurà d'anar als jutjats a vore si es una persona que es vestix pels peus. Les factures no apareixen i les dades cada volta el situen en una posició més complicada. A ell i a la resta, Costa, Campos... El programa del Consell, "CONFIANZA", admet la broma fàcil.

2on: L'alcalde d'Elx i flamant vicesecretari general del PSPV, el Sr. Soler, ha anat hui als jutjats d'Elx per declarar sobre les factures pagades a nom de l'Ajuntament il·licità per a despeses electorals del PSPV. Ell és reafirma en què tot és un error administratiu. Vore'm on acaben els errors...

3er: El PPCV planteja tornar la quota als afiliats perquè pareix no necessitar els diners de la militància, i així els ajuda a superar la crisi. Mentrimentres el BLOC haurà de plantejar mesures econòmiques a la seua sofrida militància per tal d'apuntalar les seues humils finances.

Al remat, no tots/es som iguals. El BLOC compta amb 300 regidors i 25 alcaldies i no tenim cap imputat. Això és un valor que cal que el valencianisme de progrés faça valdre davant de la societat. Som gent de fiar, i digna de confiança, així ho demostrem allà on tenim la capacitat de decidir sobre els diners públics. Ara en època de crisi això és un valor afegit que, malauradament, cal reivindicar, puix els altres no poden dir-ho amb veu alta i clara.

Este país necessita una regeneració democràtica, i això també serà un dels valors que el BLOC defensarà per construir un Espai Valencià de Progrés. Una alternativa al bipartidisme que situe la política en els valors del rigor, l'honestedat i l'austeritat i transparència.

Per a bé de la societat, no tots/es som iguals.

ZP no xafa mai estes terres

2009-03-21T15:25:00.002+01:00

L'altre dia se'n queixaven a la tertúlia política de les vesprades del SER-CV de la poca presència de ZP per estes terres. I tenien raó. Com anècdota comentaven que encara no s'havia passat mai pel balcó de l'Ajuntament per vore, escoltar i sentir una de les tradicionals mascletaes falleres. Tampoc, per posar un altre exemple, no l'hem vist per les comarques alacantines, tot i la duresa de la desocupació i la crisi per estes contrades, més enllà d'algun acte de partit. És de veres, Zapatero només xafa este país per a donar mitins en època electoral.

Per a estes terres li cedix el lloc, i tampoc es que es prodigue massa, a la "vice", tot i que la seua bona premsa com a vicepresidenta, -especialment la legislatura anterior-, no va associada amb una percepció de valencianitat per als ciutadans d'este país, més enllà de la data d'empadronament de De la Vega a Beneixida. Per salvar l'honra, cal dir que el ministre Bernat Sòria és l'únic que pareix mantindre a la "villa y corte" el seu contacte amb la realitat valenciana.

Pareix que els socialistes, tant des de Ferraz, com des d'ací, només confien en la llei no escrita de l'alternància política com a manera de desallotjar el PP del Consell de la Generalitat Valenciana. Som invisibles a ulls de Madrid, tal i com demostra el nul interés de ZP de millorar la seua imatge al territori valencià. Això o li fa por que la seua presència en esta terra no vaja acompanyada d'un bany de masses i de lloes al seu tarannà. Tampoc deu d'ajudar massa el poc pes que des de fa anys tenen a Ferraz els socialistes valencians, atenallats en lluites internes seculars i incapaços de proposar una alternativa real i creïble de canvi polític a la societat valenciana.

En detalls com estos és quan s'observa el gran problema que representa per a les valencianes i els valencians la invisibilitat política del País. Perquè estos detalls es veuen després clarament reflectits en els Pressupostos Generals de l'Estat i en qüestions com el finançament autonòmic. Una raó més per treballar amb tota l'ambició, il·lusió i compromís per barrar el pas al bipartidisme com a destí polític del País Valencià. Una raó més per treballar amb ganes i força per fer valdre la utilitat de visualitzar políticament un Espai Valencià de Progrés, com a garantia en clau pròpia de major pluralitat, més democràcia i poder comptar amb un instrument que defenga els interessos de la ciutadania valenciana.

A hores d'ara el valencianisme progressista que representa el BLOC dista molt de semblar-se al discurs edulcorat i contradictori del PSPV, i l'alternativa al PP ha de vindre per un projecte que, a més de presentar un nou projecte de modernització per al País Valencià del segle XXI, sàpia enarborar un discurs en clau pròpia atent a donar solucions als problemes de casa. Només així, i per tornar a l'inici, assistirem a una desfilada de ministres i alts càrrecs per casa nostra, ni que siga per tallar cintes i posar primeres pedres.

Hem conservat les fronteres del Regne!

2009-03-16T20:46:00.004+01:00

Tot i que ha passat desapercebut, paga la pena recordar que hem mantingut les fronteres territorials de l'antic Regne. La localitat murciana de San Pedro del Pinatar reclamava part del terme municipal de la localitat de Pilar de la Horadada, el poble més meridional del País Valencià. Es tractava d'una disputa territorial, en este cas important perquè afectava les fronteres de les autonomies valenciana i murciana.

Finalment la controvèrsia s'ha saldat en favor del manteniment de les fronteres històriques situades en un document de l'any 1756, concretament una Acta de Delimitació que pren com a eix la Reial Vereda del Ramat del Regne. Document que s'ha trobat en l'Arxiu d'Oriola. Oriola, la porta del Regne!

El municipi murcià enarborava les seues raons en base a un document de 1897, però 4 professors de la Universitat d'Alacant, trobaren l'acta de procedència anterior sobre la qual s'ha basat la defensa el consistori del Baix Segura en coordinació amb la Diputació d'Alacant. Finalment, un dictamen de l'Institut Geogràfic Nacional, ha donat la raó a la integritat del territori valencià.

La cosa no ha comptat amb la transcendència que li pertocava, més enllà dels 440.000 m2 en litigi, puix es tractava de les fronteres territorials. Allò més sagnant, però, és que el Consell de la Generalitat Valenciana no ha dit ni pruna. Només el tema arribà a les Corts Valencianes arran d'una pregunta presentada pel diputat i secretari general del BLOC, Enric Morera, a instàncies d'una iniciativa del BLOC d'Alacant. Però el Consell s'ha inhibit del tema deixant que el discolo Ripoll actuara de Justícia del Regne.

La pregunta és òbvia, tanmateix. Què hauria passat si això haguera passat "nord enllà". Quin canyaret s'hauria muntat si la disputa s'haguera situat en torn del riu de la Sénia. Déu meu, no vull ni pensar-ho. Camps amb tota l'artilleria mediàtica s'hauria envoltat amb la bandera de la "valenciania" per defendre'ns dels intents d'invadir-nos dels catalans. Seria la nova versió de Vinatea anant a Madrid a reclamar que no esquarteraren l'antic Regne. Poca broma, que el tema hauria ocupat la política valenciana durant prou de temps, competint amb taronges bordes i sastres. Ara bé com ha passat en el sud, i Valcárcel és amigatxo en els agit-prop de l'aigua, no ha tingut ocasió de dir alguna cosa. Eixa és la coherència del regionalisme banal del PP valencià. Encara hem tingut sort que la cosa ha passat al sud, on estes coses es prenen de forma més tranquil·la i que tot ha acabat bé que, per molt de món globalitzat en què vivim, gaudim i patim, les fronteres són les fronteres...

Congrés i renovació

2009-02-27T00:50:00.003+01:00

Estos dies podem llegir diversos blogs que parlen del Congrés del BLOC. Fins i tot algú aprofita l'avinentesa per insultar a tort i a dret. Una manera ben original, tot i que un punt rabiosa, d'opinar sobre el mateix.

Parlaré un poc jo també del mateix. Sobretot del que espere. Ho puc fer perquè sóc sens dubte la persona que més quilometres ha fet durant tot el procés precongressual.

Encara no està tot tancat, però espere que d'ací al dissabte ho estiga, i celebrem un congrés de noves esperances i noves confiances. Hi haurà una executiva renovada, ben renovada, a la qual se li podran posar inconvenients, però que representa un avanç substantiu en l'aposta d'integrar una nova generació a la direcció del partit i en l'ambició de modernitzar l'organització. Calibrar l'abast d'estes dos variables anirà per barris, però jo estime sincerament que s'ha concretat un marc que ens pot integrar a tots. I per això cal treballar fins l'últim minut.

Este Congrés ha de marcar una nova etapa. El pròxim repte és augmentar bona cosa el to de l'organització i explicar a la societat valenciana la decisió de liderar un Espai Valencià de Progrés. Explicar de quina manera s'ha de fer la política de baix cap a dalt al conjunt de l'organització, enfocar bé el discurs polític i fer córrer com la bona nova la importància de construir l'Espai Valencià de Progrés com a garantia de regeneració democràtica, alternatiu al model caduc de creixement i resposta política a tots aquells que volen seguir sent en el segle XXI valencianes i valencians.

La pròxima Executiva compta amb diversos reptes: Fer equip, liderar el BLOC, donar cobertura a l'estructura municipalista, buscar les millors solucions per a ser més competitius políticament i saber trobar les cooperacions necessàries per garantir la consolidació del valencianisme progressista en les Corts Valencianes. Posar les bases per a ser decisius en la política valenciana.

Jo per acabar, vull aprofitar l'ocasió, per agrair a totes les dones i els hòmens del BLOC el debats que hem fet, simbòlics, ideològics, estratègics, organitzatius, de direcció, que hem tingut, que han passat per moments durs, però que sempre, i així espere que acaben, s'imposa la voluntat d'arribar a acords majoritaris, de gestionar la pluralitat i s'acaba fent allò que li dóna sentit a la política, pactar i construir les solucions.

Vull agrair ben cordialment la confiança de tota la gent que va signar el Manifest "Generació BLOC", el punt de partida del clam renovador, i ben especialment agrair haver aguantat el procés, i ha sigut dur, a persones com Fuset, Rafa Carbonell, Riera o Dimas, per citar els que han estat més pròxims.

Desitge el millor per a la persona que ha de liderar la nau, això serà bo per al BLOC i per al País.

Per a totes i tots,

Bona nit i bona sort!

BLOC, L’ESPAI VALENCIÀ DE PROGRÉS

2009-02-15T22:22:00.002+01:00

El BLOC camina cap el seu Vé Congrés, i per eixe motiu ha presentat les ponències, tant d’innovació organitzativa i estatuts com d’estratègia política, dirigides a marcar els debats precongressuals i congressuals. La ponència política del BLOC, ha estat redactada des de l’ambició, la innovació i la renovació què la nostra organització s’ha plantejat la fita congressual de finals de febrer. Volem fer d’este Congrés, i dels documents que s’aproven, una renovació del projecte fundacional del BLOC, enfortit com a plataforma unitària del valencianisme, i punt de trobada de totes aquelles persones que vulguen construir un Espai Valencià de Progrés.

Esta ponència fa una anàlisi responsable de la societat valenciana dels darrers trenta anys, perquè sense reconéixer el país real, sense assumir-lo en la seua complexitat, resulta impossible poder adreçar a la societat una proposta política amb garanties de recolzament ciutadà. Això però, no li lleva cap força a la decisió i voluntat crítica de promoure el canvi, la transformació i la modernització social que practiquem diàriament la gent del BLOC. Cal dir, però, que l’anàlisi realitzada supera els límits del territori valencià, es fa sobre la realitat i el temps que estem vivint, parlant llavors de la globalitat i de la crisi actual.

Allò que sura en la ponència com a elements centrals, és la convicció de construir i liderar un Espai Valencià de Progrés, allò que durant anys en el BLOC hem entés com el Tercer Espai. Un espai polític definit nítidament a través del valencianisme progressista, autònom a l’espai representat pel PP-PSOE, que tot i les seues diferències, representen un mateix model fracassat de país, en clau centralista, que no permet visualitzar políticament el nostre país i les necessitats ciutadanes que se’n deriven, ni a casa nostra, a Espanya o Europa.

Un espai polític que no entén d’equidistància, centrisme o rebaixa en els postulats; definit en l’autonomia; la pluralitat; i la clara aposta per ser decisius, per ser capaços de ser l’instrument polític d’eixe percentatge, -prop del 20%-, de ciutadans i ciutadanes que reiteradament han assenyalat la seua simpatia a confiar en una força política d’obediència valenciana i de caràcter progressista. Obrim el cercle dels destinataris del missatge del BLOC i superem el concepte d’identitat, massa rígid per a les societats complexes i avançades com la nostra, pel de la identificació.

La identificació en una proposta d’àmbit valencià que dóna rellevància a tots aquells valors que han conferit al valencianisme progressista la possibilitat de ser la tercera força política territorialment. Identificat amb tots els sectors socials i ciutadans que són conscients que cal un nou model de desenvolupament econòmic alternatiu a l’actual, basat en el desarrollismo i el regionalisme banal, que s’està demostrant insostenible mediambiental i socialment, caduc i amortitzat. Identificat amb totes aquelles persones, votants progressistes, afartats de confiar en aquells que continuen mirant-se el melic sense proposar mesures valentes a la crisi econòmica i ecològica que patim.

Sobretot l’Espai Valencià de Progrés busca la identificació amb aquelles persones que confiaren en el Compromís i volen polítiques pròpies acordades amb la tradició plural del progressisme modern europeu, o la identificació amb totes les sensibilitats del valencianisme en un projecte de superació de vells conflictes.

Es reivindica a la ponència la construcció d’un valencianisme de superació, atent a la realitat identitària dels valencians del segle XXI. Mira de sumar i s’allunya d’antagonismes estèrils i velles ferides que han coartat part de les potencialitats del valencianisme polític com a projecte decisiu en la societat valenciana. Sense renúncies i amb voluntat de renovar un missatge d’unitat i de confiança als valencians i valencianes que volen ser persones lliures, iguals i solidàries en el segle XXI.

L’estratègia política proposada reivindica l’impuls d’un projecte de modernització per a la societat valenciana, una idea ben present en la proposta fusteriana, un valencianisme del segle XXI, que no s’acaba amb el BLOC, però impossible de construir sense el lideratge del BLOC. Un projecte de País Valencià, de nació valenciana, homologat a les democràcies socialment més avançades, i que puga ser identificat com a propi per milers de valencianes i valencians que no han begut de les mateixes fonts identitàries i/o polítiques que han conformat el nacionalisme valencià, però que poden identificar-se amb l’Espai Valencià de Progrés.

Es reivindica la construcció d’un projecte polític que, junt a la defensa de la identitat nacional, sàpia conjugar-la amb discursos socialment progressistes, de tarannà modernitzador i democratitzador, fets des de la crítica propositiva i alternativa al que representen el PP i el PSOE. És, en definitiva, una proposta d’ample espectre, de suma, de pluralitat. Amb vocació majoritària i de govern, adreçat a totes aquelles persones i organitzacions que des dels àmbits del valencianisme i el progressisme confien en una resposta valenciana per a construir un país amb política, pensada en termes propis. Un país d’alta qualitat. Això és, i no una altra cosa, allò que hem volgut dir a través d’esta ponència. Ara, la paraula, la té la militància del BLOC.

(Article redactat pels membres de la ponència política i estratègica del BLOC, Albert Girona, Ignasi Bellido, Rafa Carbonell, Juli Just i Helena Malonda)

Taronges podrides

2009-02-11T23:12:00.003+01:00

Tenim el pati ben rebolicat en la política valenciana. Els tentacles de la xàrcia de corrupció d'empreses que han viscut molt bé a l'ombra del PP, i de les institucions que governaven, toquen molt prop al PPCV. Tant abans amb Zaplana, com ara amb Camps. Tots coneixíem "Orange Market", perquè havia estat objecte de reportatges d'investigació del LEVANTE-EMV, i per diversos informes de la Sindicatura de Comptes.

Ara Rajoy s'enfada, i amb raó, per les caceres dels companys Bermejo i Garzón, però l'emprenyament no oculta que entre espies, "yernisimos" d'Aznar i els personatges que les muntaven tots els saraus, la veritat és que no alça el cap. I això que ZP es troba absolutament desbordat amb la crisi que ens atenalla.

Camps, com és habitual quan té algun problema, ha optat per fugir. Fugir de la realitat com si els imputats no hagueren treballat (i molt) per a totes les institucions públiques controlades pels populars, o per muntar els Congressos interns que eixia com a emperador. El President fuig i Canal 9 fa com si no passara res. Ací només ix en la tele allò que vol el "jefe".

Camps fuig perquè no són bon dies per a l'arquitecte del país de les oportunitats. Un país que ha acabat liderant l'atur a tot Espanya. Per si no fóra poc amb el tema dels amics d'Agag (eixe que fa negocis portant-nos la Fórmula 1), ara resulta que el Parlament Europeu ratifica la condemna de les males pràctiques urbanístiques practicades al llarg i ample del territori valencià, tot i el "papelon" dels diputats espanyols del PSOE i el PP. Això sí que és un bon reclam turístic a Europa. Que tots ens senyalen amb el dit per les barrabassades que s'han fet durant estos anys amb el monocultiu de la rajola.

A casa nostra el PP, amb el PSOE valencià de comparsa, es neguen a votar a favor d'iniciatives del BLOC en les Corts demanant la paralització dels PAIS que en l'actualitat no són viables i no tenen garantit l'aigua. STOP RABASSA. Populars i socialistes, agarrats de la mà, encara no s'han adonat que necessitem un nou model de creixement per a poder eixir d'esta crisi que ens afecta molt més a nosaltres que a la resta de l'Estat. No poden exprimir més l'urbanisme depredador perquè això és a hores d'ara un model fracassat i amortitzat.

El PP fa olor a taronges podrides, eixes taronges que cauen a terra sense poder collir-les perquè els llauradors valencians no obtenen un preu just a la seua faena.

Nous reptes, velles respostes

2009-01-26T23:01:00.002+01:00

Començarem a la manera de Goscinny i Uderzo. Tot el món és conscient que la crisi global està provocada pels excessos i la cobdícia del boom immobiliari i l'economia especulativa financera. Inclús els gurus del neoliberalisme salvatge han amagat la cap davall l'ala i reclamen ara que els salven i que s'executen reformes en el sistema econòmic mundial. Tots?, bo, tots no, encara subsistix una tribu, un país del mediterrani, on aguantem amb el culte al PAI i el desarrollismo immobiliari, a pesar de les xifres de la desocupació i el tancament d'empreses, de l'embrutiment de la gestió pública o de com han deixat el territori. La diferència amb els còmics d'Astèrix i Obèlix és que ací, els bojos, tal vegada no siguen els romans.

Només així s'explica que, per molts plans estratègics que es projecten, 3 o 4 hi ha per ací, a pesar esgarrar-se les vestidures ara i dir que no podia ser el monocultiu del rajola practicada en estos anys, -com si els responsables hagueren sigut els marcians, i no gent d'ací amb noms i cognoms i amb les seues corresponents complicitats polítiques-, al final de tota la xarrameca les respostes a la crisi són les de sempre. Més ciment, que és la crisi!

No canviaran de model de creixement com a societat, perquè no tenen un altre model. Seguixen amb un model que ha portat a la descapitalització dels sectors productius, que han portat els beneficis allí on les plusvàlues eren desorbitades. Continuen amb les velles respostes que han conduït a més imputacions de regidors, -tant en les files populars com en les socialistes-, del que seria inevitable en qualsevol democràcia estable, seguixen amb un model de turisme residencial que ha devastat el litoral i que ha oblidat la fórmula de l'èxit en esta terra, el turisme hoteler.

Per posar exemples pròxims: Sònia Castedo, -la que ens diu a tots inútils per la seua incapacitat de cedir sòl durant quasi deu anys per al col·legi de Benalúa-, reactiva l'aprovació municipal del projecte socialment refós del PAI de Rabassa i planteja un PGOU que no respòn de forma adequada els reptes de futur de la ciutat d'Alacant. Al costat de la capital alacantina, els socialistes de Sant Joan plantegen un PGOU que convertix en urbanitzable tot el terme municipal o l'alcaldessa popular de Sant Vicent, anuncia que l'espai que deixarà CEMEX servirà per a fer vivendes en una zona estrangulada per la ubicació de les infraestructures viàries. Exemples de diferent color polític, però que traspuen a idèntica manera de governar.

Pretenen continuar alimentant el gegant amb peus de fang que ha demostrat ser la autonomia valenciana i, entre l'alternativa de ser Florida o Califòrnia, que fa anys plantejava l'expresident Pujol com a repte de futur dels valencians, el PP i el PSPV han volgut ser Florida malgrat els costos que estem pagant cruament en estos moments de desacceleració global.

Què passa amb el gran repte de la competitivitat de l'economia valenciana?. Què passa amb la necessitat diversificar el model de creixement per a enfortir-nos quan un dels sectors que tira del carro entra en època de vaques flaques? On està la proposta de desviar al sector immobiliari a la rehabilitació dels centres històrics?, perquè no s'aprofita el jaciment laboral que suposa l'atenció a la dependència, la posada en marxa d'educació pública de 0 a 3 anys o la creació de parcs logístics amb criteris de futur per a aprofitar l'enclavament estratègic euromediterrani que ocupem. Moltes respostes en l'aire a les quals el Sr. Camps i companyia no tenen una resposta satisfactòria.

Per a quan es deixarà de fer la guerra al món educatiu i universitari i es creen complicitats per a millorar la formació de capital humà i la sinergia amb el món laboral. Perquè no es posa esforç públic a pactar, consensuar i projectar un creixement del Port d'Alacant, un dels motors econòmics del sud del País, en base a un Port competitiu i net. Quan es va a tornar a situar l'accent en el model productiu propi, basat en les PIMES, com motor estable de creació d'ocupació i dinamitzador de l'economia. Per a quan incentivarà la Generalitat Valenciana un marc de relacions fluides i estables, tal com està sol·licitant la patronal valenciana, amb Catalunya, que representa el territori receptor de bona part dels nostres productes, a més de ser aliat estratègic en la nostra situació en Europa, en la reivindicació d'infraestructures a l'Estat o la demanda d'un nou model de finançament autonòmic just i on la ciutadania valenciana facen alguna cosa més que pagar i callar. Estes són algunes de les preguntes que només poden ser resoltes basant-se en respostes actualitzades i modernes.

Dins de la crisi global, la societat valenciana es troba en un període de gran fragilitat, les xifres de desocupació de les comarques alacantines són d'un dramàtiques, mentres la inacció presidix l'executiu autonòmic i la improvisació pareix el far del govern central. El BLOC, amb altres veus procedents del món laboral, professional, acadèmic, empresarial o civil, estem reclamant des de fa anys que cal canviar el model de creixement per a ser més forts, per a ser més competitius. Els pegats no valen en una crisi de la magnitud actual, les velles respostes són inservibles. El gegant amb peus de fang s'està clavillant i afonant. Al final, i com no ens cansem, ni cansarem, de repetir des del BLOC, hem de substituir el país de les meravelles que ens dibuixa Canal 9 en cada informatiu, per un país d'alta qualitat. Eixe és el repte al qual ha de donar resposta l'Espai Valencià de Progrés

Primeres derrotes de Camps... CRISI????

2008-12-16T01:16:00.002+01:00

Camps "el campeador" ha clavat el genoll a terra, per primera vegada. Llàstima que haja sigut davant de Ripoll. Alacant is different! Ha perdut en la batalla per alliberar el sud dels tentàcles, adés zaplanistes, ara ripollistes per mèrits propis. Recomane l'article del director de l'INFORMACION, Juan Ramón Gil, publicat en l'edició de dilluns 15 de desembre, per fer-se una idea ràpida del que suposa el desenllaç del Congrés Provincial del PP alacantí.

Derrota campsista, i del caricaturesc germà menut dels Costa, en una batalla que ha resultat barroera i on s'han utilitzat els recursos públics sense cap rubor per tal de premiar als afectes al nou règim del PP autonòmic i castigar als que fent bandera d'orgull sudenc, trufat amb les baixes passions provincialistes, no s'han adherit al nou i omnipotent poder emanat del Consell de la Generalitat.

El resultat dels congressos del PP han tingut una lectura unànim per tots els mitjans de comunicació, valencians i estatals, només trencada pel NO-DO dels informatius de Canal 9. Haver d'aguantar en primera línia al guanyador de la loteria de Castelló i perdre per cinc vots davant dels exzaplanistes, situen a Camps en una posició menys ferma, almenys internament, del que tot semblava indicar.

Per a més inri tot això s'ha produït al mateix temps que la Conselleria de Cultura doblega el seu criteri al respecte de la manera donar les classes d'Educació per a la Ciutadania. Eixa iniciativa, massa madrilenya per al meu gust, però que hem acabat defenent tots a causa de l'esperpent ordit pel PP per boicotejar-la. Ja ho vaig dir en este mateix blog, "els nostres xiquets no mereixen este Conseller". Llàstima que la introducció del trellat en la proposta que acaben de presentar per a negociar amb la "Plataforma per l'Ensenyament Públic", només vinga motivada per la intenció d'estalviar-se una vaga en l'educació valenciana. Siga com siga no han pogut mantindre el pols a causa del disbarat en què s'havia instal·lat el Conseller Font de Mora i a causa, també, de la capacitat de mobilització de la comunitat educativa de l'ensenyament públic.

A més, pareix que va estenent-se poc a poc, lentament, i de manera silenciosa, una sensació d'atròfia en la màquina políticoelectoral del PPCV. El senyor Camps està cada dia més absent i les darreres decisions no han trobat la centralitat d'anteriors línies d'actuació. Per una altra part, l'espenta de la patronal empresarial autonòmica per normalitzar relacions amb Catalunya pareix situar el Molt Honorable en una posició on deixa de controlar-ho tot. De moment és només una sensació, i si els altres no ens posem les piles es quedarà en això, en una sensació. Tanmateix és una percepció que ja se l'he sentida a diverses persones que tenen un bon coneixement de la política valenciana. Tant de bo siga així, perquè les polítiques que du endavant l'executiu de Camps, entre d'altres l'absència de debat polític, estan caduques i amortitzades en un temps on es necessita un nou marc de creixement i de projecte de futur per al país dels valencians. A més, la història ens ha ensenyat a tots que les lluites internes dels partits polítics són l'avantguarda dels retrocessos electorals.

No puc deixar de dir que en l'altra cara del bipartidisme s'ha produït la n-èsima resurecció de Franco en el socialisme alacantí. No parlem de la Llei de Memòria Històrica, tot i que l'allargada ombra d'Ángel Franco, puga durar 40 anys o més. Al remat Roque Moreno, adés renovador i ara acaparador de càrrecs interns i institucionals com a mode de vida, ha tingut que abraçar-se amb la "vieja guardia" i els del SÍ A RABASSA! La renovació no s'acaba d'introduir en el PSPV-PSOE al mateix ritme que el seu accelerat sucursalisme de Ferraz.

Companyes i companys, estem de procés congressual en el BLOC, i toca continuar dient, tal i com es reclama des de la ponència política que s'ha presentat, triangulitzar la política valenciana i dotar de relevància un Espai Valencià de Progrés liderat pel BLOC. Per moltes raons, entre d'altres, per tal de plenar la política de respostes valencianes i solucions als problemes, i no deixar els grans titulars en mans de les batalletes internes cruentes del PP i del PSOE. En el BLOC tenim debat, fixem la tensió en el pròxim congrés a celebrar, però estem convençuts que la crisi important és la que patixen els ciutadans i ciutadanes dia a dia en les seues carns. Tanmateix, el President de la Generalitat, de segur que no podrà conciliar la son pensant més en la pròxima batalla de la guerra amb Ripoll que no en la dramàtica realitat de la desocupació en terres valencianes.

11 anys després... cap a la refundació del BLOC

2008-12-12T01:04:00.004+01:00

El 12 de desembre de 1997, al Palau de la Música de València es feia la presentació oficial del BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ. Va ser un gran acte, una aposta per la refundació del valencianisme d'arrel fusterià amb vocació d'unitat, de normalització política i d'obertura cap a la societat valenciana. Jo mateixa vaig ser present en l'acte, convidat pel BLOC com a secretari general de la Joventut Valencianista, tot i que m'afiliaria a finals de l'any 2001.

En la presentació pública del BLOC s'olorava la il·lusió, la voluntat de mirar el futur amb un projecte renovat, millor equipat i que volia ser present en la construcció d'un país amb política pròpia. Podem dir que només una dècada ha passat, o podem dir que ja fa onze anys d'això.

Un any abans, en el Congrés de l'Eliana, el valencianisme representat per la UPV havia decidit reinventar-se ideològicament. S'assumia la Nació Valenciana com a projecte polític i s'obria la porta al respecte del marc simbòlic estatutari. Així mateixa s'avançava la necessitat de refundació del nacionalisme i la creació d'una marca nova, unitària, que superara l'àmbit ben minoritzat de l'UPV.

Com l'he sentit dir moltes voltes a Morera, la suma de la UPV, PVN i col·lectius locals no donava per a molt, però els seus efectes han estat multiplicadors. La nova inèrcia que s'iniciava amb la constitució del BLOC donava un nou impuls que es materialitzà amb la consecució dels millors resultats de la història del valencianisme progressista, tant l'any 1999 com en el 2003. El BLOC es quedava a tocar de dits de les Corts Valencianes, configurava una potent institucionalització municipal i anava muntant posicions fins a arribar a l'actualitat, en què es troba situat com la tercera força política al país. Només la injusta barrera del 5% barrava el pas per unes dècimes. Una barrera que deixà l'any 1999 a més de dos cents mil valencians fora del parlament, votants del BLOC i d'UV, i que quatre anys més tard sumia al BLOC en un procés de frustració generalitzada al quedar-se uns 5.000 vots de la institucionalització.

A inicis del segle XXI el BLOC llançava la idea del Tercer Espai. Com ja hem dit, els resultats electorals de la marca BLOC, sempre acompanyada de referents verds, aconseguia uns resultats electorals ben notables, però insuficients per assolir l'objectiu de portar el nacionalisme valencià a les Corts. Foren uns anys marcats per l'estratègia taronja, el lideratge de Pere Mayor, la referència de Pepa Chesa i la voluntat modernitzadora de l'organització duta a terme per l'equip encapçalat per Ferran Puchades i Natxo Costa. Noms que en companyia de molts altres destacats han fet possible que el BLOC s'haja consolidat com un referent de la política valenciana. Un referent encara dèbil, però que continua aspirant a construir el futur d'esta terra. A fer camí ferm en la política valenciana.

El camí del BLOC ha sigut un camí de milers de compromisos personals. La lluita tenaç de milers de valencianes i valencians que, malgrat quasi tot, i sense grans recompenses, han estat capaços d'aguantar un barco contra viento(s) y marea(s) . Com bé diu l'amic i company, Joan Ramon Gomís, no hi ha un cas similar al del nacionalisme valencià en tot Europa. I això és un motiu d'orgull personal i col·lectiu que hauríem de recordar més sovint.

La digestió del resultat del 2003 fou una mala digestió. La frustració generalitzada de l'organització davant d'un fracàs en l'objectiu polític era capaç d'amagar que el BLOC havia tret els millors resultats de la història del nacionalisme valencià progressista. Friccions internes, ambient de crisi, i per primera volta dos llistes a un Congrés sense Pere Mayor com a candidat a la reelecció de la secretaria general. Per dos vots s'alçà Morera amb la victòria amb un partit dividit per la meitat.

Cara a les eleccions generals de 2004 hi hagué un frustrat intent de pacte amb els escindits d'UV. La gent que encapçalats per Choví i Lorena Ferrandis i amb la referència d'Hèctor Villalba s'oposava a la venda de d'UV al PP. La situació interna del partit -encara prou tensionat-, la rapidesa del procés i errades en la gestió i comunicació del procés, l'avortaren. Els resultats foren ben discrets, coaligats de nou amb Esquerra Verda, en unes eleccions marcades per la tragèdia de l'atemptat del 11M.

Després d'això la història és ben recent. La incertesa de la capacitat de la resposta del BLOC de cara a les eleccions del 2007, en part gràcies al manteniment de la barrera del 5% en la reforma estatutària del PP-PSOE, i l'ambient de canvi polític que es respirava, marcaren la decisió del BLOC de fer un dur pas de responsabilitat i acceptar un pacte amb EUPV que donava naixement a la coalició "Compromís". Un pacte sotmés a condicions injustes per part d'EUPV i a un fort debat intern. Un pacte que desdibuixava la trajectòria seguida fins ara pel BLOC.

Els resultats són ben coneguts, majoria absoluta del PP i Morera i Panyella a les Corts. De seguida la crisi d'EUPV, la crisi del Grup Parlamentari i un resultat electoral molt decebedor en les passades eleccions generals. Anàvem coaligats amb Iniciativa i Verds en un procés de conformació d'un pacte que estigué lligat i arrosegat en tot moment per la resolució de la crisi d'IU i EUPV. La factura a pagar en les eleccions generals 08 fou ben alta.

A partir d'eixe moment hi hagué coincidència que no podíem seguir per eixe camí. Calia encetar una nova etapa i ser nosaltres mateixos els que fórem els conductors de l'espai polític a ocupar. La Conferència Nacional passada posava l'accent en les deficiències a resoldre i enllumena el naixement de l'Espai Valencià de Progrés. Era el nom polític d'eixe projecte de construcció d'un Tercer espai polític nascut a inicis del segle XXI.

I ara, què?

Puix ara, al meu entendre, és hora de traure endavant unes ponències amb valenta voluntat actualitzadora i esperit refundador, com les que s'han presentat a debat de cara al pròxim Congrés a celebrar a finals de febrer. Jo estic orgullós d'haver participat en la redacció de la político-estratègica, perquè la trobe un pas decidit cap a l'ambició d'erigir el valencianisme com un referent socialment visible, políticament potent i electoralment solvent.

Ara és moment de millorar substancialment la cultura organitzativa del projecte i presentar un model i perfil de direcció que estiga d'acord amb allò expressat en el Manifest llançat des de "Generació BLOC". És moment per a que Enric Morera, tal i com se l'ha reclamat des de diverses sensibilitats del BLOC, pivote i lidere un procés de renovació i actualització interna.

Sobretot és una exigència eixir del Congrés reforçats, cohesionats i il·lusionats en la tasca de liderar un Espai Valencià de Progrés que treballe per lligar valencianisme i progrés amb un projecte de dignitat i modernització per al País Valencià. Un Espai Valencià de Progrés que cride a la porta de tots els sectors valencianistes i progressistes que vulguen conformar un espai polític d'obediència valenciana, plural, autonòm al bipartidisme i amb l'ambició de ser consolidar la presència del valencianisme progressista en les Corts Valencianes. Una aposta política dirigida a tots aquells ciutadans i ciutadanes que volen votar en clau valenciana i en clau de progrés. És hora de sumar per tal de, com ja passà amb la creació del BLOC, que l'impuls refundador produisca resultats multiplicadors.

Pel que al remat, i ajudant-me de la presentació del projecte que es fa a la web del BLOC, continuen tenint plena vigència les següents paraules:

El País Valencià necessita un nou impuls. Necessita canvis urgents. Necessita un projecte que ens situe en els camins de la modernitat, de l’europeisme i amb les màximes quotes de participació ciutadana. Un projecte il·lusionant per a convertir-nos en un societat avançada i capdavantera, una societat preparada per a afrontar tots els reptes del segle XXI i unir-los a la millora de la qualitat de la vida de tots els ciutadans i ciutadanes, emmarcats en una cultura de la solidaritat. Tant aquells que ens governen ara, com els qui ho han fet anteriorment des de la Generalitat Valenciana, han convertit el País Valencià en una comunitat perifèrica, atorgant-nos un paper secundari, molt per baix del que ens correspon i necessitem. En conseqüència, les nostres reivindicacions han esdevingut secundàries i molts dels nostres problemes no troben les solucions que calen. Ni tan sols som respectats per allò que aportem als pressupostos generals de l’Estat espanyol. Ens han atorgat l’indigne paper de pagar i callar.

El Bloc Nacionalista Valencià és la plataforma unitària del valencianisme polític, una eina carregada de futur, una organització oberta i plural que és la garantia perquè els valencians i les valencianes recuperem la nostra dignitat com a poble i el protagonisme que ens pertoca en els àmbits espanyol i europeu, i en la nostra pròpia casa: el País Valencià. Per això, el BLOC vos convinda a prendre part, a participar, a col·laborar en un projecte engrescador i a dur el valencianisme polític a la més ampla representació institucional de la història.

D. Ramon Arnau, un home de bé

2008-11-29T11:42:00.002+01:00

Ha faltat Don Ramon Arnau, un home d'església, doctor en Teologia per la Universitat de Munic i degà durant molts anys de la Seu de València.

Don Ramon era, sobretot, un home del poble, un home de bé.

Don Ramon era un home prudent, afable i impregnat d'un humanisme secular. Era un enamonat de la llengua del seu poble i treballà fins als seus últims dies a favor de la cultura valenciana.

Membre de la RACV, i acadèmic de l'AVL, on presidia la Comissió de Textos Litúrgics, representava eixe cristianisme arrelat, tot seguint els manaments del Concili Vaticà II.

Un cristianisme arrelat i compromés que ha estat durant molt de temps silenciat en la biografia oficial del valencianisme, però que ha existit tant en la primera època del valencianisme, com bé ens ha il·lustrat en diferents treballs Agustí Colomer, així com en la dictadura franquista i els anys democràtics.

La potència del nacionalcatolicisme va deixar mig soterrades les bones intencions i actuacions de persones que, actuant com a cristians, consideraven que calia recuperar la llengua pròpia i fer-la present en la tasca evangelitzadora, així com ajudar a construir un País que poc a poc anem fent (mentrimentres uns altres van desfent).

Una tasca que s'ha allargat als temps democràtics i que ha format un nucli conscient d'allò que fa uns anys es venia a nomenar església de base. Un nucli marcat pel seu oberturisme i la seua valencianitat. Tanmateix, les actituds intolerants cap a la cultura pròpia d'una jerarquia eclesiàstica valenciana, que té el seu més colpidor exponent en l'actual Cardenal de València, adobades amb un conservadurisme i tancament més propi d'èpoques anteriors a la democràcia, deixaven sense l'espai central que mereixen a persones com D. Ramon que, unien el seu compromís valencià amb una idea d'església més oberta, horitzontal, actualitzada i propera a la societat.

Don Ramon ha treballat amb constància, junt a uns altres membres de l'AVL, per donar tot un material a l'Església Valenciana per tal que deixe de posar excuses a la recuperació del valencià com a instrument per a transmetre la Paraula de Déu. Tanmateix, l'actitud antivalencianista de la jerarquia actual ha barrat el pas a l'oficialització dels texts litúrgics amb excuses preregrines.

El millor regal que se li podia fer a la memòria de D. Ramon seria que la seua faena en este sentit no fóra debades. Eixe seria el millor homenatge a una trajectòria definida pel seu compromís amb el coneixement i la la cultura.

Descanse en pau Don Ramon. Que els seus anhels siguen realitat.

9 d'octubre

2008-10-09T18:48:00.005+02:00

La meua entrada oficial en el valencianisme actiu es produí en un 9 d'octubre. Ara fa 15 anys. Més concretament, el 6 d'octubre de 1993, arran de la inauguració del monument a Vinatea en la plaça de l'Ajuntament del cap i casal. Tant UV com la Joventut Valencianista havien convocat a l'acte, no debades la seua impulsora havia estat la controvertida regidora unionista Lola García Broch, que més enllà de les seues dèries en torn del Penó de la Conquesta i d'altres iniciatives peculiars i esperpèntiques, va deixar com a testimoni positiu de la seua gestió el monument al patriota morellà, ocupant el lloc en què havia estat el Dictador a cavall, i el monument als Maulets en l'avinguda del Regne de València.

Jo volia entrar en contacte amb la JV, tenia notícies seues i acabats de complir els 18 anys i havent entrat en la UdV-Estudi General, -encara en la meua percepció un cau del catalanisme-, necessitava vehicular la meua valencianitat en un compromís col·lectiu. I per a mi la JV representava eixa voluntat inequívoca de construir la nació valenciana lliure i sobirana.

Un any abans havia canviat de llengua i havia decidit que volia viure en valencià. Jo sóc d'eixos valencians que no ens fem nacionalistes a través de la conservació de la llengua pròpia, sinó que parlem en valencià a conseqüència de fer-nos nacionalistes. Un fenomen comú, almenys en els nacionalistes de la ciutat de València.

3 dies després, havent-hi estant la vespra en la seu de Lo Rat Penat ajudant a pintar la mítica pancarta groga de la JV "De Vinaròs a Oriola, Vixca València lliure", participava en el meu primer dia nacional, deixant-me la gola junt a molts altres jóvens benintencionats. Cridant ben fort per la llibertat del país davant la mirada incrèdula de bona part del públic, alguns insults, però també bona cosa d'aplaudiments quan allò que cantàvem no era massa "heavy".

Els 9 d'octubre de la JV foren històrics. Aconseguirem donar-li un toc reivindicatiu a la processó cívica i convertir-la en la fita del nacionalisme jove in blue. Més enllà de tensions amb els grups més blavers, que anà accentuant-se conforme la JV se situava no ja com el sector més coherent i oberturista del nacionalisme ratpenatista, sinó com a decidit i insistent punt i pont d'unió de les tradicions valencianistes en litigi. També la tensió pujava de to amb el "desembarco" de tribus de l'extrema dreta, que s'incorporaven any rere any amb major alegria cada processó cívica amb la intenció de coaccionar i intimidar.

Recorde alguns 9 d'octubre vivament, especialment un banyat per la pluja. Era molt emocionant la baixada de la Reial Senyera amb una xiulada monumental a la "Marcha Real". Fins i tot, els nostres tabaleters i dolçainers, els mateixos casualment que tocaven en la "mani" de la vesprada, tocaven la Muixeranga quan baixava la Senyera en un fet insòlit estant en l'ambient que estàvem.

La manifestació de la vesprada sempre m'ha emprenyat. No he participat mai, però l'he vista molts anys. M'ha semblat un drama el vore com tanta s'aplegava a la capital del país amb la millor de les voluntats, i la ciutat, almenys bona part d'ella, ho percebia com una agressió, com una provocació, o simplement com una raó més per a allunyar-se ideològicament i sentimentalment a qualsevol expressió de valencianitat política.

Menció a banda, els autobusos de Catalunya, o l'estètica independentista que fa més impossible encara el poder concitar una mínima adhesió ciutadana per al que representava la tradicional mani vespertina.

Després, i ja instal·lat a Alacant, vaig canviar els meus dies de Sant Dionís del cap i casal pel Campello. El Campello és el poble de l'Alacantí on des de fa vàries dècades se celebra amb molta força el dia nacional. Amb caràcter festiu, puix és l'inici de les festes de Moros i Cristians, d'àmbit comarcal i amb un ambient ben popular. La festa del poble.

Se celebra l'entrada del Rei En Jaume a la ciutat de València, amb una representació feta pels xiquets del poble, i el naixement del Regne de València. Conclosa la representació hi ha una processó cívica d'homenatge al Penó de la Conquesta en què participen centenars campellers i d'altres racons de l'Alacantí. La simbologia es la pròpia del terreny: és la processó del Penó, la bandera del Campello és la senyera nua amb l'escut del poble i hi ha poca tradició de la Senyera coronada en els valencianistes meridionals. Tot i això, el patriota Jordi Davó sempre porta la senyera amb blau estelada. En els balcons hi ha de tot, amb més senyeres nues, però amb presència diversa del símbol estatutari.

El 9 d'octubre en el Campello és una gràcia, i és ben valentí. A més de representar l'entrada del Conqueridor al cap i casal, des de la Comissió de Festes que organitza el 9 d'octubre s'ha instaurat la tradició de la mocadorà.

Per comprovar que este país està perplex a força de ser complex, només apuntar una nota. En el Campello, des de fa dos anys, el PP està tractant de canviar-li el to a la diada per tal d'institucionalitzar-la. Llevar-li el govern de la festa a la Comissió de Festes, que munta tant el 9 com els moros i cristians, i organitzant una processó cívica d'homenatge a la reial senyera. Quasi coincidint en trajecte i horari amb la tradicional, al crit de nosaltres som els representants democràtics del poble! Gràcies al bon trellat de la gent de la comissió de festes no s'ha produït cap guerra de les banderes i la cosa està com estava. Una és la celebració tradicional, la que convoca al poble i l'altra queda com artificiosa, com a impostada, degut que tot rebufa massa a voler controlar, també, la festa. I el Campello és un poble normal electoralment, no vos penseu. El PP guanyà les passades eleccions per majoria absoluta.

Jo vaig a la tradicional, a la barrada, i em pense que poc a poc, sens ànim d'ofendre a ningú, anirem introduint la realitat estatutària i no deixarem soles al patriota de Davó que posa sempre el colorant blau que el Dia Nacional Valencià mereix.

D'allò llegit sobre com ha estat la cosa a la ciutat de València, només abundar en alguns comentaris que ja he vist reflectits als webs i els blogs. L'actitud d'ERPV em sembla indecent. Políticament indecent. I ens fa mal a aquells que dia a dia treballem per fer més digne este país. Eixa mena de desofegaments no poden estar permesos en un país tan desballestat com el nostre. Perquè això ha sigut i no una altra cosa. Un desofegament que bé mereix la més rotunda crítica pública. Tal i com hem fet des del "Centre d'Actuació Valencianista -Faustí Barberà" amb l'encertada comparació de l'acció d'ERPV amb les manifestacions unionistes pels carrers catòlics de Belfast. Violència simbòlica que no toca, no ajuda a res i no construix res.

Això em recorda, molts podrem recordar mil històries, allò que em conta un "catalanista" de cor i valencià de trellat. Organitzant una trobada de secundària, treballant per integrar en la festa del valencià a pares i mares castellanoparlants que han decidit educar els seus fills en la llengua pròpia, va vore com tota la celebració, carregada de bones intencions i bon rotllo, se n'anava en orris. Tot el bon ambient s'evaporà en aparéixer uns crios comandats per un personatge local mangonejador, i ressentit políticament, al crit dels quatre maximalismes de sempre. Salvada la pàtria, ja estava bé la faena fins al pròxim any. Deixar en el cul a l'aire als treballadors quotidians del país i de la llengua, tal i com feren "los patriotas de hojalata" d'ERPV als xavals del BLOC JOVE que es trobaven en la processó cívica, això no té preu.

A la gent del BLOC JOVE i als que els acompanyaren mostre la meua més profunda admiració.

Com a Fuset, l'acció de l'altre dia m'emociona i em recorda els últims 9 d'octubre que es feien impossibles per la radicalitat de l'ambient. Que vosaltres, i per iniciativa pròpia, tingueu a bé recuperar eixe espai i que cada any sigueu més, és una gran notícia. Felicitats i solidaritat des d'estes línies.

Dels altres, no parle dels valencians temperamentals que amb més raó que un sant es van sentir ultratjats en la seua condició de valencians davant la pallassada de la gent d'ERPV, parle dels violents, poc a dir. No són agents polítics perquè la seua acció política és la violència, verbal o física. No. I com a violents mereixen ser tractats en un Estat de dret. Un blaver, políticament parlant, no es dedica a perseguir per tota la ciutat a membres del BLOC JOVE per haver-se atrevit a instal·lar-se en la normalitat. Això és una altra cosa.

Respecte a l'altra gran bandera, la d'UV, no sé que dir. Traure una senyera estelada gegant (amb blau) està molt bé, i fer-ho en els nasos de la coalició blavagualda, millor. Molt bé per l'acció. Ara bé, com cada dia pareixen canviar d'estratègia, ara flirtege amb Santandreu, ara sóc el més nacionalista de tots, no sabem amb que quedar-nos. Si esta última estratègia fora real,estiguera assumida com a marc del futur, i s'acompanyara de la decisió d'adequar-se al consens lingüístic, podria tornar a situar-se com un actor polític. Minoritari, però amb capacitat de jugar.

Tots els 9 d'octubre acabe amb una mena de sensació amarga que no puc traure'm de damunt. Quan els passava en la capital encara era més fonda la sensació. El 9 d'octubre visualitza agudament el drama identitari en el qual vivim, i la desorientació del valencianisme per posar-li a això remei. S'acaba imposant sempre (almenys en els grans titulars mediàtics) la inèrcia que ens separa, que ens aporta noves ferides i nous motius o raons per convénçer-nos que l'altre encara no és dels nostres.

Vull pensar que la magnitud del destrellat de l'altre dia ens farà reflexionar més a tots per convéncer-nos que el nosaltres ha de ser cada dia més ample i més ferm. No deixar-se la pell per construir, el nosaltres, simplement el valencianisme de trellat, farà que els vencedors traguen més suc encara de la burrera política d'uns i la burrera violenta dels altres.

Al remat guanya la docilitat de la valencianitat, expressada en el 9 d'octubre amb tota mena de nous espectacles, fins i tot historicistes, destinats a fer creure'ns que vivim en un país (políticament) normal, i unflar-nos d'un orgull només projectat cap al passat que no entén de més futur que l'ofrenador de pagar i callar. La diatriba és clara o la burrera o la magnificència d'un oripell que al remat sabem que és de mentida, de cartró pedra. El trellat i la reivindicació potent i coherent el volen situar sempre com una aposta poc sincera, impossible i amb vocació perifèrica en l'estatus quo polític del país.

A 90 anys de la Declaració Valencianista, que ben prompte celebrarem, ens mereixem un millor futur. I això només vindrà donat per una resposta en clau valenciana, en clau d'unitat i situant-nos per sempre més navegant per un mateix riu. Un riu ample, plural, amb matisos, però el mateix riu.

Ni que siga per celebrar pròxims 9 d'octubre on els grans titulars no siguen la burrera i el poc trellat.

Els nostres xiquets mereixen un bon Conseller

2008-09-30T22:29:00.003+02:00

La meua xiqueta gran ha començat als seus tres anyets el "cole" dels majors. Un col·legi on no es troba algú dels milers de barracons, sobre 1300, que poblen l'educació pública valenciana. Tal i com denuncià el BLOC JOVE a Extremadura els xiquets tenen 1 ordenador per cada 2 alumnes i ací en tenim 1 per cada 14. Però a barracons els guanyem, per a goig d'algú que s'estarà forrant llogant "casetes prefabricades", - assumpte sobre el que no li volgueren donar massa informació a Morera en les Corts-. Són coses de les balances fiscals i les prioritats polítiques.

La meua xiqueta, com tants/es altres, ha iniciat el curs en un col·legi públic i cursant la docència en valencià per tal d'assegurar que dominarà, almenys, les dos llengües del país. I ja m'agradaria a mi que allò del sistema educatiu trilingüe fóra alguna cosa més que un eslògan dels inicis de curs. Però no crec que siga possible, perquè si alguna cosa ha quedat clara amb tot el lio de l'Educació per a la ciutadania, és que la capacitació lingüística dels docents en anglés és mínima, quasi testimonial (em referisc als que no impartixen eixa assignatura). I això ens deuria preocupar, i molt, i sobre això l'oposició hauríem de parlar. Ací no passa res, però en la vella Europa eixes coses no succeïxen, i la capacitació plurilingüe es cuida en tots els àmbits. També en l'educatiu, of course.

També és veritat que no tot és culpa de ZP o Font de Mora. Cal reflexió social necessària sobre la idea que l'educació només és cosa dels centres educatius, sense la implicació i la coordinació necessària dels altres àmbits públics, cívics i privats que col·laboren amb eixa idea d'educar, de formar, que pareix que només tenen obligació de complir els col·legis.

L'educació és un tema seriós, molt seriós. No debades hui en dia el rànquing de les societats avançades es mesura entre altres coses pel nivell de formació del seu capital humà. Un àmbit en el qual la convergència amb Europa dels valencians encara es troba ben lluny. Ací les Universitats són asfixiades econòmicament, l'escola pública no és una prioritat del govern, l'escola concertada compta amb total suport públic però sense cap responsabilitat social, la formació professional no és projectada com una alternativa de qüalitat a la formació universitària i l'educació de 0 a 3 anys no és coberta per l'administració pública.

L'educació és un problema sense resoldre de la democràcia espanyola. Li manca d'un esforç inversor prioritari, d'un model estable i d'una reflexió profunda sobre que necessiten els xiquets de formació acadèmica i humana per a eixir el més preparats possibles al món dels preadults o dels adults. Les xifres d'absentisme i fracàs escolar, el nivell acadèmic que donen els alumnes en informes comparatius amb altres Estats del nostre entorn, el nombre de baixes dels professionals educatius, la violència en les aules o les carències d'infraestructures, de professionals o de material, aporten un panorama ben millorable. I no entrem ara en la conculcació dels drets lingüístics de 70.000 xavals que no poden estudiar la secundària en valencià malgrat la seua voluntat.

Per tot això no és tolerable que el Sr. Conseller, una persona ben preparada per una altra banda, es dedique a marejar la perdiu des de fa molts mesos amb temes menors però de gran impacte social i mediàtic. No seré jo qui cobrisca de lloances l'invent de l'educació per a la ciutadania, però les ocurrències diàries del Sr. Conseller amb este tema s'han passat de la ratlla. Hi havia moments que calia llegir dos voltes la notícia als diaris per assegurar-te que era de veres això que pareixia posar. I mentres els autobusos de la ciutat d'Alacant amb eixa llegenda tan bonica "Els nostres xiquets mereixen estudiar anglés" tancant el cercle perfecte de l'agitprop del PP que tan bons resultats electorals li dóna. Ho fan bé, però també és de veres que ho fan pagant-ho de les nostres butxaques, i això no està tan bé. Per això, perquè l'educació no és una cosa per fer gracietes, crec honestament "Que els nostres xiquets mereixen un bon Conseller" O almenys, que no es prenga això a broma, com es pareix deduir de les seues actuacions.

Postdata: Salutacions ben afectuoses a la regidora del BLOC de l'Alqueria de la Comtessa, Maite Peiró, víctima d'una agressió d'uns aprenents de matons que embruten les senyeres que porten a les seues mans, i que es fan els valents gràcies a la impunitat en la que actuen. A vore si el nou subdelegat del govern espanyol es decidix a posar fre a esta violència de baixa intensitat d'una punyetera volta, per dir-ho ràpid.

Els valencians, a pagar i a callar

2008-08-23T02:07:00.002+02:00

(ARTICLE ENVIAT, PERÒ NO PUBLICAT AL LEVANTE-EMV. PASSAT UN TEMPS PRUDENCIAL EM PERMET REPRODUIR-HO EN EL BLOG)

Per fi s'han publicat les balances fiscals. Deute de transparència democràtica que existia a l'Espanya de les autonomies. Zapatero ha complit la seua promesa d'inici de legislatura i això l'honra. El tan temut document ha vist la llum i no hi ha hagut sorpreses. Ja sabíem que els valencians, els baleàrics i els madrilenys i els catalans som els deficitaris de l'Estat. Ara, però, les xifres són oficials.

Madrid pot consolar-se, l'Estat recapta molt allí, però tenen el gruix de l'Estat en el seu terme autonòmic. I això, quin dubte cap, és un actiu econòmic potent. Però, els catalans què? Ja no és que trenquen Espanya, és que la paguen. Com no siga tampoc veritat això que si parles castellà et porten a un reformatori lingüístic, apaga y vamonos!

Tanmateix, no cal dramatitzar. Com ha dit el número 2 del Ministeri d'Hisenda això és normal en un sistema fiscal progressiu. A més, els impostos els paguem les persones i no els territoris, com ha recordat Ángel Luna, portaveu socialista en les Corts. Només és qüestió de mala sort que als ciutadans de la Comunitat Valenciana sempre ens toque pagar bona part de la festa. Ara, això sí, cal denunciar la falsedat de l’argument “les autonomies més riques aporten més”. Això es fals, almenys en el cas valencià, on no arribem a la renda mitjana per càpita de l’Éstat. Estem al 90% de la renda mitjana espanyola. Els valencians ho tenim tot, paguem més, rebem menys i el nostre nivell de renda es inferior a la mitjana.

No cal patir perquè l'Estat ens compensa d'esta relació fiscal deficitària que s'ha vingut produint amb tots els governs d'Espanya. Que no cride massa fort el PP perquè amb Aznar estàvem encara pitjor. Siga com siga, i per contrarestar el deute amb l'autonomia valenciana, l'Estat ha treballat de valent, gràcies a la pressió exercida des de la Generalitat Valenciana, per tal d'incloure la nostra connexió ferroviària amb Europa com una de les prioritats de la UE. Ah, no! Si això no s'ha fet. I tampoc s'ha invertit en la xàrcia de vertebració interior del país. La línia Xàtiva-Alcoi-Alacant, o Gandia-Dénia.

I si perdem el tren del futur amb Europa, no hem d'oblidar que el govern de Zapatero no regateja esforços per fer realitats pressupostàries els grans projectes de modernització urbana d'esta terra. Per exemple, el soterrament de les vies de Renfe a Alacant o el traçat de l'AVE per les Hortes i la capital del país. Ah, no! Si el soterrament d'Alacant ha de pagar-se amb gratacels i el traçat de l'alta velocitat es carregarà mitja horta.

Però bé, les grans multinacionals, com ara la factoria de la Ford a Almussafes, paguen els seus impostos ací. Ah, no! Si paguen els impostos a Madrid, malgrat les continues ajudes del govern valencià. Tot i això hem de posar en relleu el que suposa tindre una autopista lliure de peatge que vertebra el territori de dalt a baix. Ah, no! Si l'autopista la paguem els usuaris i, a més, ara fa pocs anys que s'ha renovat la concessió.

Vaja, puix si tot això no s'ha fet cal confiar en la millora del finançament que ens asseguraren el PPCV i el PSPV amb la recent reforma estatutària. Ah, no! Si el nostre “estatutet” va desaprofitar l'ocasió d'assegurar-nos un millor finançament. Al contrari, vaja, de les reformes catalanes, andaluses o de les Illes Balears.

I gràcies que en tenim uns bons gestors al nostre antic Regne, que han sabut preparar el model de creixement econòmic per tal d'aguantar una crisi com la que estem vivint ara. Ah, no! Però si el PP de Camps (i de Zaplana), ho fiaren tot als fastos i a la rajola. Si la indústria la tenim com la tenim, si no invertim en innovació, si hem deixat que ens malbaraten el territori, si no aprofitem tindre una cultura pròpia per crear una indústria cultural potent. Si hem malvenut l'assistència sanitària pública a les butxaques privades. Si som líders en desocupació i tancament d'empreses. Si el govern valencià del PP continua veient les Universitats i l'escola pública com a uns elements perillosos als quals no cal donar treva.

Sort que els nostres diputats a Madrid defenen a capa i espasa els nostres interessos. Ah, no! Si els Trillo, Pons o de la Vega, estan en unes altres coses, i no tenen massa temps per dedicar als seus electors. Ja s'ha vist amb la recent estrenada Pajín com a totpoderosa del PSOE. Ni ha menejat un dit per fer valdre la candidatura d'Alacant com a seu de la Unió per la Mediterrània, i de pas dotar de contingut real el projecte revestit de talante, però sense molla, de la Casa de la Mediterrània inventada per ZP.

Per tant, si les coses estan així, molt ens temem que als valencians no ens queda una altra que pagar i callar. Almenys fins que no s'arribe a un consens autonòmic, tal com ha reclamat el BLOC reiteradament en les Corts, per a presentar una proposta unitària a Madrid que reivindique un finançament més just per als valencians. Un pacte d'acord amb la nostra població i amb l'aportació que des de fa dècades realitzem a la caixa comuna de l'Estat. O des del BLOC som capaços d'articular un espai valencià de progrés o poc avançarem en justícia fiscal. L'actitud genuflexa dels socialistes, i el victimisme buit del PP, no ens ajudarà a millorar la nostra capacitat financera i la relació fiscal amb l'Estat.

A propòsit de valencianismes, amb adjectius o sense.

2008-07-21T19:11:00.006+02:00

La tornada del Company, Rafa, arran dels 20 anys de Document 88, ens ha portat de nou al debat. Al debat dels debats a casa nostra (el valencianisme). Fuset prengué la paraula i amb l'impuls sincer que el caracteritza proclamà una de les seues manies recurrents: la tercera via està morta, soterrada amb el valencianisme de conciliació dels anys 90 (JV i Tirant lo Blanc i altres). Per tant... vixca el valencianisme del futur, deslliurat d'adjectius (valencianisme i prou... que diria Gallart). EL VALENCIANISME. I alguns l'hem entés i uns altres no tant. I, bàsicament, té raó. I té raó perquè allò que proclama, i va en la mateixa línia l'últim blog de Carles Choví, és que no podem estar constantment començant des de zero. Mirar-nos i remirar-nos el melic ens coarta l'avanç.

En tot el debat que s'ha plantejat hi ha un element que es deixa de costat. El que passa és que els avanços (que són ben reals després de tants anys) han estat adormits, -en procés d'hivernació-, en la passada legislatura. Tot anà pels aires amb el truncament del projecte modernitzador de l'UV de Villalba i la frustració del BLOC a quedar-se a un milímetre de la porta d'entrada a les Corts en la seua aposta taronja. Després d'això, tots erràrem al no tancar el pacte del BLOC amb els escindits unionistes, encara capitanejats per Villalba, i amb Choví, Lorena Ferrandis, i fins i tot David Marchuet. Al 2004, canvia el rumb de les coses i EUPV s'endugué totes les energies. No hi havia espai per al discurs conciliador i la conjuntura marcava unes altres històries. El resultat és conegut de sobra. El "Compromís" era una aposta honesta de canvi polític al país i assegurava la presència del BLOC en les Corts. Els resultats ahí estan. Majoria absoluta del PP, Morera i Panyella diputats, l'aliança amb Iniciativa i la crisi total d'EU. La formulació del "Compromís" 2007 no és un camí amb futur per a la construcció d'un espai polític en clau pròpia, autònom al bipartidisme i amb possibilitats d'adhesió societària. Ara, i després del colp de les eleccions generals, tots hem recuperat les úniques receptes que ens conduïxen a allò que sentenciavà Fuset, i coincidix amb l'esperit de Choví, la vertadera convergència és la del valencianisme amb la societat valenciana.

Allò que diu Fuset, i si no és així ja m'ho farà saber, i que interpreta molt bé "Taronget" en el seu blog dual, "NO CAP EN CAP CAP", és que ja va sent hora de posar en pràctica les reflexions de caire integrador del valencianisme i definir el discurs a través d'esta construcció ideològica. Desvirgar el valencianisme de conciliació. D'alguna manera, allò que jo comentava en anteriors escrits. No podem condemnar a les noves generacions a passar per totes les capelletes grupals i discursives, abans d'arribar al discurs conciliador. Un discurs capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò què som i la seua visualització.

Per tant, el millor homenatge que li podem fer a la tercera via, i al conjunt de la reflexió valencianista, tant ratpenatista com nosaltrista, és posar-la en pràctica. Treballar per reduir les diferències, consensuar un mínim comú denominador ajustat a la realitat identitària i posar-nos en marxa per treballar coordinats per construir un país digne, cohesionat i orgullós de tindre veu pròpia. Eixe és el repte als qual estem cridats a respondre.

Balances fiscals, lengua común i... a por ellos

2008-07-16T00:42:00.005+02:00

Ja s'han publicat les balances fiscals. Ja és oficial que valencians, madrilenys, catalans i illencs paguem bona cosa. Encara Madrid és la capital de l'Estat i allò recaptat ho compensa amb la capitalitat.

Els socialistes d'ací diuen que no passa res. Les declaracions d'Ángel Luna (portaveu del PSPV en les Corts), impagables. Que si paguen les persones i no els territoris, que si estes dades no han de fer-se servir en el futur debat sobre el finançament autonòmic... Seguint el guió, com no podia ser d'una altra manera en els socialistes regnícoles, de l'aparell politicomediàtic madrileny. Hui sonava allò de "Paguen més els més rics i menys els més pobres." Puix això és fals perquè els valencians, el conjunt de ciutadans del País Valencià, estem per baix de mitjana estatal de la renda per càpita. Estem sobre el 90%. Som pobres, i a més, paguem més. La solidaritat interterritorial és un negoci ruïnós, i injust, per als valencians.

En el PP valencià estan enfollits. Més victimisme al canto. Zapatero ens ataca de nou. Alguns haurem de recordar que si amb ZP la cosa no ens va massa bé, amb Aznar la cosa anava pitjor. El dèficit era major i l'actual sistema de finançament que consagra la desigualtat és collita del PP d'Aznar i Zaplana.

Malgrat tot, Morera continua predicant en el desert quan reclama en les Corts una Comissió que presente una proposta per un finançament més just per als valencians, a consensuar en el parlament. Però tot i la proposta de trellat feta pel BLOC, el PP i el PSPV no volen ni parlar-ne. Ells estan per al lio, no per a les solucions.

Mentrimentres tot això del diners ix a la llum pública, i tot i que resulta que els catalans no trenquen Espanya, sinó que la paguen, l'espanyolisme ens mostra la seua cara més dura. Dura de duresa, i de barra que tenen. El castellà està amenaçat de mort, hui replegaven signatures del Manifest per salvar la lengua común els de Rosa (Diez) de España,... a Elda i Villena!!!!. Ací 70.000 estudiants no poden completar els seus estudis en valencià i cap intelectualoide de manifest diu ni pruna. Per trobar dignitat en totes les latituds culturals, a més de la sensata reflexió de JJ Millas contra l'ús centrífug dels símbols espanyols, m'han recomanat diversos articles publicats al diari "Publico". Pel que fa a Telecinco boicot. Pel manifest i per l'abús de la tele de salsa rosa i empalagosa.

El nacionalisme espanyol ha carregat les piles amb els gols de Villa (encara farem nostre el Raul, Selección!!!), i s'ha dit: "Podemos... A por ellos!!!!" Si ahir fou la bandera, ho recordava Millas, hui és la llengua. El bipartidisme polític avança, Espanya està que se sale...(esportivament parlant), la brunete mediàtica avança ara amb un manifest enverinat que revestix amablement el desdeny i el poc afecte a la pluralitat cultural de l'Estat. Com bé escrivia un catedràtic de lingüística castellana, el manifest cau en eixa desigualtat constitucional que fa una llengua, la castellana, més espanyola que les altres. Un manifest que reclama els drets de les persones sobre els "inventats" drets col·lectius, per després demanar eixos mateixos drets col·lectius "inventats" per al castellà.

El nacionalisme espanyol es rearma. Si l'Espanya plural d'alguna època de ZP ja molestava, allò de la plurinacionalitat dóna alèrgia. En la frase més brillant de l'ex Molt Honorable Joan Lerma "En España hay más separadores que separatistas". L'embranzida espanyolista s'obri pas, i més encara ara que saben que "l'enemic" les paga la festa. Els nacionalistes (perifèrics) hauríem de respondre de forma impecablement democràtica, didàctica i coordinada.

Compromís, premis i expulsions

2008-07-04T23:44:00.002+02:00

Esta vesprada la majoria del grup parlamentari de Compromís ha aprovat expulsar a Glòria Marcos. Este diumenge el BLOC de l'Alacantí celebra els IV Premis Compromís que enguany han decidit atorgar-se a la Universitat d'Alacant, José de la Casa (secretari intercomarcal de CCOO PV) i Abusos Urbanísticos NO.

El ying i el yang de l'actual moment del BLOC. Per un costat el lio del grup de Corts ens obliga a ser sempre notícia per qüestions alienes a les iniciatives del grup parlamentari. Més bé, els "numeritos" de la coordinadora d'EUPV marcaven la percepció del pas de Compromís per les Corts Valencianes. I això era massa dur, massa injust, massa frustrant com per a no dir prou.

Era molt injust clavar al valencianisme progressista en el mateix sac d'EUPV i la seua crisi, tant d'ací com d'Espanya. La frenètica faena dels dos diputats del BLOC era silenciada per les declaracions ofensives de la Sra. Marcos i les seues actuacions en el marc parlamentari.

Abans de res he de dir que els diputats del BLOC, Enric Morera i Josep Mª Panyella tenen tot el meu suport en l'actuació que venen fent des del grup parlamentari, i també en este cas d'obertura d'un expedient d'expulsió a la diputada Glòria Marcos. Ha sigut una decisió traumàtica, difícil i que no es volia prendre, però després de fracassar tots els intents d'acords, totes les fòrmules que miraven de fer possible la convivència plural dins del grup i, sobretot, constatant que les actituds destructives anaven a seguir durant els tres anys de legislatura, s'havia de prendre esta decisió.

Ara com ara, i restant saber que faran els diputats Torró i Albiol, el grup parlamentari haurà de recomposar-se i reorganitzar-se, per visualitzar al màxim possible la faena que s'està fent. I hauria de reorganitzar-se, també, per tal que les coses se situaren en el seu puesto. És a dir, que Enric Morera, com a líder de la tercera força política d'este país, ocupara la Sindicatura del grup.

Hui ha mort Compromís, i sense excloure'ns a ningú de culpes o errors, si que vull recomanar a aquells que es dedicaran des d'ara i fins a les eleccions del 2011 a malparlar i despotricar contra el BLOC i els seus aliats, a reflexionar sobre la política d'autodestrucció (i de tots el que rodegen el seu àmbit d'influència) que porta la direcció actual d'EUPV. Una estratègia que en les passades eleccions conduí al fastigós bipartidisme en les ciutats de València i Alacant, impedint així el canvi en la capital alacantina. Una línia política que pareix estar basada en: "Quant menys siguem, més raó tindrem". Una estratègia que ni viu, ni deixa viure.

Hui mor una aposta política que el BLOC realitzà per resposabilitat amb el país i el canvi polític. A hores d'ara, ens toca, des de les mateixes responsabilitats, liderar un espai valencià en la política del país que sume valencianisme i progressisme.

Mentrimentres tot això passa, el diumenge, a Sant Vicent del Raspeig, el BLOC de l'Alacantí, reconeix el treball honest de persones i institucions que construixen un país d'alta qüalitat basat en la formació i la innovació, la defensa de la igualtat i una ocupació estable per a totes i tots. Una distinció destinada a agrair la tasca d'aquells que aporten solucions a la crisi del model econòmic que patim els valencians, i volen un territori ben conservat i un creixement urbanístic raonable i de consens amb la ciutadania.

A estos sectors hem de dirigir-nos per aportar complicitat i confiança. Hem de demostrar, a tots aquells que fan una lectura crítica de la situació del país, que existix un espai valencià en la política d'este país que connecta amb les preocupacions dels sectors més dinàmics de la societat valenciana. Un espai plural que, liderat des del valencianisme progressista que encapçala el BLOC, siga percebut com una opció de govern, socialment perceptible i electoralment solvent.

Conferència nacional i espai valencià

2008-06-18T01:21:00.002+02:00

Bé, després de llegir alguns blogs que enraonaven sobre la Conferència Nacional celebrada pel Bloc el passat dissabte, em propose a dir la meua.

1er. La resposta de la gent fou increïble. Molta gent. I això està molt bé quan el partit està en un procés de resituació interna i externa, i s'ha patit un desgast intern molt considerable amb l'aposta honesta pel canvi i la institucionalització del partit. Un moment d'incerteses, de canvis necessaris que s'estan fent i d'altres que han d'arribar.

2on. El to del debat fou amable. Una amabilitat en les formes que tots necessitàvem. Com va dir Nomdedéu tornàvem a ser un partit feliç i això és ben important. Tanmateix, esta amabilitat en les formes, va fer que el debat fóra massa suau. Com s'ha fet esment en diversos blogs calia/cal un poderós i potent debat estratègic que ens situe ben direccionats a ser una força política relevant en el 2011.

3er. El format de l'acte fou positiu. Ben interessants les intervencions de les bones pràctiques municipals tot i que per a pròximes experiències d'este tipus, necessàries en àmbits més reduïts, cal concretar el discurs i les propostes que puguen ser exportables a uns altres indrets territorials. La conferència de la vesprada, amb el gruix dels partits nacionalistes de l'Estat, donava consistència a l'acte.

4t. La cloenda d'Enric (Morera) fou correcta. Ben correcta. Cal aprofundir en eixa idea de treballar per la unió dels valencians. "Valencians, unim-nos" és un crit històric del valencianisme més raonable. Tot i això li faltà emmarcar la Conferència com a eixida d'un debat i procés congressual que hem de celebrar més prompte que tard. Necessitem Congrés. I necessitem que ens isca bé.

5é. En la meua intervenció, i més enllà de propostes per ser més eficaços en la manera de treballar i organitzar-nos, "treballar millor", vaig fer la proposta de canviar el nom del nostre eix estratègic: la construcció d'un tercer espai polític en el nostre país.

He sigut fervent defensor d'eixa estratègia, tant abans com ara i també en els moments en què no ha estat tan de moda en el BLOC. Ara, però, i després de pegar-li moltes voltes al tema, trobe que hem de variar el nom del "tercer espai" per "espai valencià", i opine que la cosa té més molla que el simple canvi de paraules.

Tercer espai és un nom identificador d'allò que volem fer per a la política d'este país, però no és una idea-força de caràcter polític a la qual es puga adherir la ciutadania més permeable al nostre missatge. Ningú s'apuntarà al "tercer espai". Ens ha servit per a interioritzar discurs i estratègia, però no té connotacions polítiques.

En canvi "espai valencià" ens definix clarament qui som i que volem fer. Trobe que és el cognom que necessitem. Ens ajuda a situar-nos com al referent propi de la política del país i ens permet sumar. Volem bastir un espai valencià, que liderat des del BLOC, i apuntalat des de les bases ideològiques del valencianisme progressista i ecologista, arreplegue la pluralitat de sensibilitats que des d'una obediència valenciana existixen en estos moments. La construcció d'un espai valencià és l'aposta de la nostra organització per fer arrelar un projecte polític autònom, socialment potent, electoralment solvent i amb vocació de govern.

Estem balbucejant l'estratègia correcta, però cal presentar-la políticament a la societat. La construcció d'un tercer espai competitiu davant el poderós bipartidisme passa per identificar-nos i ser percebuts com l'espai valencià de la política del País. Trobe que és la millor recepta per arrelar i creìxer.

Problema amb els comentaris al blog

2008-06-05T02:57:00.002+02:00

Estic rebent queixes sobre la complicació que resulta ser deixar-me comentaris en el blog. Miraré de posar-li remei a través de l'ajuda d'algun amic més destre en estos temes.

Mil disculpes.

Ens ha deixat el més lúcid

2008-06-05T01:28:00.002+02:00

Esta vesprada m'ha dit mon pare que s'havia mort Josep Vicent Marqués. De seguida m'he anat a internet a llegir la notícia. Feia anys que no sabia res d'ell, però el coneixia. Participà en diversos actes de la JV i presentà un dels meus llibres escrits amb Bertomeu.

Sempre va ser un enfant terrible que anà voltejant els temes i els colors que més l'interessaven, el país, el roig, el verd, el lila. Jo vaig llegir diversos llibres seus, però sobretot vaig llegir el llibre, "País Perplex". Una de les reflexions més lúcides al voltant d'este embolic de país que ens ha tocat patir i fruir. Marqués ha sigut, sempre, un dels meus guies espirituals de capçalera. Jo provinc d'una tradició valencianista poc donada a la reflexió, amb dignes excepcions. Tanmateix tampoc vaig poder beure de les fonts fusterianes sense que se m'empatxara la lectura. Amb Marqués, i amb altres, vaig trobar en l'heterodòxia de les tradicions enfrontades, les úniques fonts vàlides d'aproximació al conflicte i a les seues possibles eixides.

Marques no era tercera via, era de molt abans que s'encunyara la tercera via dels Mollà-Mira i el posterior "Document 88" dels Franch, Nadal, Colomer, Company. Marques escrigué en l'onada revisionista a Fuster dels economistes i sociòlegs, encapçalats pel també malaguanyat Ernest Lluch. La data del seu llibre, el 1979, encara li conferia més valor a les seues reflexions. Unes reflexions, per a bé o per a mal, encara ben presents en la construcció de la identitat valenciana. La fosca i la mala consciència són part ben determinant d'allò que som i ens sentim. I de com actuem.

Ja, abans, el mestre de la perplexitat havia apuntat maneres amb les teoritzacions impossibles i irresolubles al voltant del fet nacional valencià efectuades en els papers de Germania Socialista, la qual cosa, tot i no donar solucions, l'allunyava de l'ortodòxia catalanista.

Ell no acabava de creure en una nació valenciana possible, ni tampoc s'enganxava al carro dels països catalans. Érem un país, valencià per més senyes, i amb això li bastava.

Recuperem alguna de les joies del seu llibre:

" És possible assumir el fet de ser valencià sense que això implique caure en l'estúpid - tot i que puga ser entranyable - narcisisme tradicional?.
És possible fer-ho sense aquell pànic - dels sectors catalanistes - a no ser mai més que valencians?"
"País Perplex, 1979"

En tot cas ell sempre estigué a favor de l'armistici cívic entre els valencianistes, i fins i tot mai no negà la seua sincera estima cap a la senyera coronada. Una senyera que havia descobert passejant pels carrers del cap i casal en companyia de son pare. Ens relatava en una tertúlia que ell i son pare comptaven les senyeres coronades - que no oblidem foren considerades en l'inici del règim franquista com a símbol separatista i bandera prohibida -, que es penjaven amb ocasió de les festes. Per a ell, molts anys més tard, i malgrat tot el que havia passat, continuava dient:

" No està tancada la nostra posició als que porten al cor - i sols al cor - el blau, si no porten a les butxaques massa verds, porres o pistoles. Nosaltres acceptaríem la seua bandera si ells - parle dels que són poble com nosaltres - acceptassen el que per nosaltres significa la voluntat d'un poble de ser lliure".
"País Perplex, 1979"

No era fàcil mantindre la mà estesa en els anys virulents de la batalla de València, i ell sempre la mantingué.

En els anys noranta, els jóvens valencianistes que volíem eixir de la cruïlla identitària, i estàvem òrfens de referents blaus i barrats, ens férem fills putatius d'homenots com el Josep Vicent Marqués.

Esta nit el meu homenatge per al nostre "Virgili", agarrant la definició d'un companyó de batalles d'eixe temps, és rellegir una altra volta "País Perplex". Vos recomane a tots que feu el mateix.

Descanse en pau.

Urbanisme al servici dels promotors

2008-05-20T23:32:00.001+02:00

La solució donada pel govern campeller del PP al tema dels apartaments de Cala Llanussa representa molt clarament l'urbanisme en la comarca de l'Alacantí. Este abús urbanístic han arribat a ser portada de la revista de l'edició espanyola de la revista de Greenpeace. Este exemple reflexa una ordenació territorial on les necessitats de la ciutadania estan per baix, a ulls dels poders públics, d'allò que interessa al sector privat lligat a la construcció.

No seria l'únic exemple, tanmateix. En el mateix sac podríem clavar les decisions de la regidora d'urbanisme a Alacant, la Sra. Castedo en el cas dels terrenys del PAI de Benalua Sud estalviant diners d'urbanització a les promotores saltant-se tots els procediments administratius que faça falta, o més encara burlant la preceptiva autorització de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per garantir la suficiència d'aigua per al PAI de Rabassa i donant per bo que l'informe vaja a càrrec de l'empresa municipal de l'aigua a la ciutat d'Alacant.

Polítiques d'apanyos, per utilitzar un llenguatge moderat, que obvien indecorosament l'impacte ambiental de les actuacions, així com les afectacions en el conjunt urbà dels projectes a desenrotllar, i no situen l'interés comunitari com a primer element a considerar quan estem parlant del disseny de l'espai públic.

L'explicació de l'equip de govern campeller, encapçalat per l'alcalde el Sr. Varó, es refugia, sense massa èxit de credibilitat, en arguments de discrepàncies tècniques que s'han solventat des de l'Ajuntament. El gran problema, però, Sr. Varó, no és si l'excés d'edificabilitat és de 3 metres o de dos plantes. La pedra angular d'este assumpte és sí l'Ajuntament actua a favor de l'imperi de la llei que sustenta un estat de dret com el nostre, o per contra s'afanya en solucionar els problemes d'aquells que no han fet bé les coses.

Però, com hem esmentat més amunt, el tema de Cala Llanusa és només un exemple. Tampoc pareix que hi haja un clar interés ciutadà en projectar un PGOU com el de Sant Joan on tot el terme municipal adquirix la categoria d'urbanitzable. La constant apelació a la participació ciutadana no amaga que darrere de tot hi ha una vella aspiració de l'equip de govern socialista, la requalificació de la partida de Fabraquer. Tampoc s'ha vist massa interés per part de l'equip de govern presidit per Asunción Llorens en la intenció de corregir un urbanisme suïcida socialment com és el model de creixement disseminat de Mutxamel. Per seguir amb ajuntaments socialistes podem parlar de la pretensió de construir en el Maigmó, a través del PAI de l'Aljub de Tibi. O si tornem al costat del PP, haurem de denunciar que tota la campanya de desprestigi del PP de Busot sobre el PGOU, aprovat en època de govern del BLOC, s'ha limitat en la pràctica a requalificar terrenys i que alguna empresa es quede més contenta en les modificacions fetes. I què em diuen del PAI del Savinar, a Sant Vicent?

Tot este model urbanístic que només atén a la premissa de fer negoci ràpid, ni tan sols està en estos moments avalat per la seua posició de lideratge dels sectors productius o per la capacitat de generar llocs de treball. Més bé està destruint ocupació i moltes de les empreses que fins fa uns dies eren “los reyes del mambo” estan presentant el que hui en dia es coneix com a concurs d'acreedors, l'antiga suspensió de pagaments. Però això no lleva la bena dels ulls als representants municipals d'ací, tant del PP com del PSOE, que lluny de buscar alternatives al model de creixement econòmic continuen estan al servici d'uns sectors econòmics que hui en dia no ens van a resoldre la papereta de la fonda crisi en la qual estem immersos.

El BLOC no té receptes màgiques, però si que té les idees clares. Cal variar el model de creixement. Cal ajudar des dels poders públics a la competitivitat del teixit empresarial i industrial, cal enfortir el comerç de ciutat com a eïna de creació de llocs de treball estable. Apostar per la formació i fer un “plan renove” de la infraestructura hotelera, tornant al model del turisme hoteler front el residencial de construcció horitzontal. No creíem en una moratòria urbanística, sinó que continuem demanant un urbanisme de consens, que pose l'accent en la rehabilitació. Créixer a partir dels nuclis urbans consolidats i posar a l'abast de la gent jove promocions destinades a lloguer o compra a preus subvencionats i transparents. La conservació i rehabilitació de vivenda ha de ser l'eix al que cal dirigir en estos moments l'activitat del sector de la construcció. És una barbaritat continuar amb un model que ocupa abusivament nous espais, mentrimentres el nuclis històrics de les ciutats patixen un fenomen de despoblament. Una dada especialment sagnant en el cas de la ciutat d'Alacant.

EL BLOC té clar que l'urbanisme ha d'estar al servici dels ciutadans i les ciutadanes, i que el disseny de l'espai urbà ha d'estar dirigit per ulls públics, i no des de despatxos que escapen a la fiscalització de la ciutadania. Només recuperant la direcció pública de l'ordenació territorial estarem en condicions de créixer de manera racional i atendre a les necessitats reals de planificació dels servicis públics i l'accés a l'habitatge.

(Article publicat als diaris La Illeta del Campello i la Rambla de Sant Joan)

BLOC, VALENCIANISME I PROGRESSISME

2008-05-16T11:08:00.000+02:00

Les passades eleccions locals i autonòmiques, i generals, han suposat per al conjunt de les forces progressistes del nostre País una clara decepció. El PP ha guanyat sense pal·liatius totes les eleccions. El canvi no ha estat possible i això, de cap de les maneres, és responsabilitat de la ciutadania. Hem d'entendre que la societat valenciana ha canviat molt en l'última dècada i que la no adaptació a eixos canvis dels projectes progressistes, com ara el del BLOC, està íntimament lligat a la sobrerepresentació del PP en les conteses electorals. Els nostres errors han condicionat, sens dubte, adhesions a un projecte que, més enllà de manipulacions informatives i retalls democràtics com ara la barrera electoral del 5% que són ben presents i condicionants, sap presentar-se a la ciutadania com el partit que millor defén els seus interessos, i fins i tot, com el partit de referència i adscripció valenciana.

Per tant toca canviar les dinàmiques i reaccionar. Cal obrir una nova etapa on, sense renunciar a sumar més perfils i buscar acords intel·ligents, ens enfortim com a l'opció valenciana de progrés. Marcant discurs i posició pròpia, esforçant-nos per ser percebuts més pròxims per la ciutadania i esdevenint el referent valencià de la política del país adreçant-nos a tots aquells que volen més democràcia, més autogovern i més cohesió social, ambiental i territorial. En el BLOC hem tancat una etapa que ens ha tornat a portar a les institucions autonòmiques, però assolint molt parcialment els objectius traçats i amb una fórmula de reedició impossible de la manera que fou concebuda. Hem consolidat una posició municipal important, però continuem sent dèbils en les grans ciutats i tenim dificultats per ser visualitzats com a referent polític útil d'àmbit autonòmic. Però estem en condicions d'enfortir-nos, escoltar i raonar, esmenar allò que calga, treballar més i millor i presentar-nos a la societat amb l'ambició de meréixer la seua confiança.

Mirem en altres barris. No som nosaltres els encarregats de realitzar els anàlisis d'altres formacions, ja s'ho faran ells, però no podem deixar de dir alguna cosa: El PSPV-PSOE ha demostrat la seua incapacitat per exercir el lideratge d'eixa proposta de canvi que ansiaven els ciutadans progressistes, i ha estat incapaç de marcar agenda política o il·lusionar als abstencionistes i furtar-li cap vot al PP. I, ara com ara, amb un gestora discutida, i que fa olor a naftalina, i els ganivets esmolant-se per afrontar noves batalletes internes tot se situa en una posició de provisionalitat. I ara amb la falsa dualitat de les dos cares del socialisme valencià. Molts ja sabem que fa molt de temps que estan embarcats en ofrenar noves glòries (o derrotes) a Ferraz. La reforma estatutària fou un clar exemple. Per la seua part, EU ha patit la gran batacada. Amb escissions i turbulències internes, perduda la seua condició de tercera força política a nivell estatal i situats en un discurs al·lèrgic a l'esquerra moderna que l'ha situat amb menor presència municipal i fora de les institucions a ciutats com Alacant i València. De la resta, poc a dir. UV sense credibilitat electoral i CV i ERPV queden com a formacions irrellevants, malgrat la inversió electoral realitzada.

Però, tornem al Bloc. Este país seguix necessitant un canvi polític que situe a les persones com a vertaderes protagonistes de les polítiques públiques. Des del Bloc apostem per un canvi que s'opose a les polítiques retardatàries del PP i la inoperativitat del PSPV. Un canvi que regenere la política, que invertisca en més democràcia, que aposte per polítiques en clau pròpia i ens situe a nivell europeu com a societat del benestar. Un canvi que conjugue progrés econòmic i defensa del territori en base a un urbanisme de consens, la modernització del teixit productiu i un tractament inversor i fiscal més just per part de l'Estat. Un canvi que done solucions a l’esgotament d’un model de creixement com l’impulsat pel PP que ens deixa en una situació molt precària en un moment de crisi com l’actual i amb l’agreujant d’un tractament inversor i fiscal deficitari per part del govern estatal socialista.

El Bloc ha de ser protagonista d'una nova etapa que deslliurat dels conflictes alternativa a eixe empobridor bipartidisme, com a opció que entén la política des de baix cap a dalt, amb vocació de govern, escoltant a la gent, esforçant-nos per actualitzar el discurs a una societat que varia ràpidament i actuar per resoldre els problemes de les persones. I, a més, podem i ens toca sumar.

Sumar des de la intel·ligència i la generositat més veus del progressisme i del valencianisme. Conformar un espai polític ample, divers i autònom. Volem liderar, i ho podem fer des de la nostra posició com a tercera força política, que vol construir un espai polític decisiu en la conformació de majories polítiques, de governs. No tenim vocació de ser escolanets de ningú, ni ànim de fer discursos que només diguen no. Cal liderar des del respecte i la generositat. Des de la imposició i l'absència dels consensos, com estem veient, no és possible construir l'alternativa al bipartidisme.

És hora de reflexió, de cohesió interna i de reforçar un missatge nítid basat en el valencianisme i el progressisme. Ara toca reforçar l'organització, i treballar de valent per assegurar la presència autònoma del valencianisme polític en la política europea, espanyola i valenciana. El Bloc ha de ser l'instrument per treballar per la modernització del País i la construcció d'una societat més justa, més verda, més europea, més competitiva i més preparada per als reptes de les societats obertes, complexes i plurals del segle XXI. En el 2011, hem de demostrar a la ciutadania que som la garantia valenciana.

(Article publicat a LEVANTE-EMV, 16/05/08)

Valencianisme amable o emprenyador?

2008-04-28T11:49:00.005+02:00

Este cap de setmana ha estat ple d'actes i celebracions. No debades era 25 d'abril, dia de les llibertats nacionals valencianes. A més, enguany l'accent estava posat al sud, a la ciutat d'Alacant.

El meu cap de setmana va ser, com quasi sempre, de vertigen. Divendres al cap i casal, dissabte dinant en el Saler celebrant aniversari de ma mare, unes taules a tocar dels magnífics actors de "Tricicle", i corrents cap a Alacant a participar en la mani, sopar amb la gent del BLOC, fer tertúlies en el concert amb els estimats Fuset i Albert, i diumenge a Xixona a les trobades amb la família. Esgotador, sobretot, per a les que han de patir el meu ritme, la meua dona i les meues dos xiquetes menudetes.

El motiu, però, d'este comentari no és el parlar del meu ritme de vida, -no massa diferent de molts de vosaltres que compagineu vida familiar, laboral i compromís polític-, sinó de centrar-me en reflexionar entorn a dos actes, dos moviments, ja tradicionals al País, com són la mani del 25 d'abril i les Trobades.

Els dos actes foren exitosos, felicitacions per tant als convocants, ACPV i Escola Valenciana-la Cívica. A la mani d'Alacant, s'aplegaren milers de persones per reivindicar, sobretot, la llibertat d'expressió, la maduresa de la societat valenciana per decidir quin canal de televisió vol vore, i la demanda de reciprocitat ací i a Catalunya, de tindre accés a mitjans de comunicació en valencià.

Una riuà de gent de comarques de tot el país, gent jove, gent gran, persones vingudes de Catalunya, s'enfilava orgullosa pels carrers alacantins. Fins i tot comptàvem amb presència d'estreles mediàtiques d'ERC, fent països al sud un dia a l'any. Un gran esforç a tots els nivells però que representa un micromón inexplicable, inassumible i, fins i tot, emprenyador per a quasi tota la ciutadania que no participa en ell, més encara quan la mani se celebra en el cap i casal del vell Regne. A Alacant, la sensació d'estranyesa i la incapacitat per comprendre que passava el dissabte per la vesprada ha sigut la nota predominant de les persones amb les que he parlat i se situaven en les voreres i no pel mig del carrers.

El maximalisme dels lemes reivindicats, la radicalitat estètica que envoltava l'acte, l'absència de referents amables, fa que perda força una mobilització tan potent, impensable a uns altres racons de l'Estat tot i l'envergadura dels seus referents nacionals alternatius. Com a dada dir no n'hi havia ni una bandera de la ciutat d'Alacant, i els agosarats membres del BLOC JOVE que portaven senyeres amb blau es passaren el trajecte donant explicacions.

Ja en van massa 25 d'abril, massa anys de manifestacions com per cometre els mateixos pecats i anar pagant penitències. Massa anys allunyant-nos d'un país real a canvi de fer pàtria dos dies al marge d'allò que sent la societat. Tot un sarao molt ben muntat per l'amic Eliseu, amb una potència innegable, però que malauradament no deixa rastre en la sacrificada faena del fer país quotidianament. D'altres iniciatives de l'Eliseu sí que deixen petjada diària en fer este país més culte i més lliure, tot siga dit.

Massa cabòries per a un dissabte per la nit que tornava a xarrar amb amics i companys que tenim un drama de país. Balafiem esforços sense dirigir la història allà on toca, fer un projecte de país en clau valenciana que puga ser assumit per la majoria de la ciutadania.

Per sort, després del dissabte de les contradiccions, vingué el diumenge de resurrecció. El projecte de recuperació lingüística impulsat des d'Escola Valenciana, amb el suport de la comunitat educativa, fet en clau de suma, mirant al futur, i des del possibilisme que et permet avançar any rere any. Les trobades no són vedat de ningú. Estan fetes des de l'arrelament a la cultura més popular i són el millor mecanisme de guanyar l'estima per la llengua pròpia per a ciutadans castellanoparlants i nouvinguts. A la trobada de Xixona senties parlar en valencià, en castellà, trobaves a nouvinguts arribats a estes terres. Tots s'anaven a casa associant el valencià a tot un seguit de valors positius. L'estima per la terra i la cultura, l'alegria dels xiquets i els seus jocs, la diversitat.

Per això este projecte és capaç de sumar tantes simpaties i voluntats en la tasca de la recuperació de la llengua. Gràcies a les trobades, la meua dona, que és castellanoparlant, està tan convençuda com jo que les xiquetes han d'estudiar en valencià, i molts dels meus amics, que mai han dit ni "Bon dia", han apuntat els seus xiquets a estudiar en valencià. Sens dubte ací no s'ha errat el tir i amb la consolidació d'iniciatives com estes serà possible el lema triat per a les trobades d'enguany: "El valencià és futur".

Com a punt negatiu, i malgrat tota la normalitat que impregna la celebració de les Trobades, l'actitud del govern autonòmic del PP continua destil·lant sectarisme i mala consciència. És indecent la marginació amb la que tracten un moviment cívic que arrossega a centenars de milers de valencians que només demana la recuperació de la identitat pròpia. I ho fa de manera festiva, oberta i amb trellat. Un valencianisme amable capaç de sumar adhesions. Eixa és la via que fa por al PP i per això la margina sistemàticament.

Torna la guerra de l'aigua.

2008-04-19T01:51:00.004+02:00

Torna l'ofensiva del PP en el tema de l'aigua. El PSOE, com sempre, li ho ha deixat a ben facilet al PP. La crisi del PP s’ha ocultat davant del transvasament a l’àrea metropolitana de BCN. I dic transvassament perquè ja està bé de les paraules prohibides de ZP. Ara no és pot dir crisi, ara no és pot dir transvassament. El PP valencià, vaja i l'inseparable Valcárcel, càrrega l'escopeta i torna a traure l'artilleria per afrontar la nova guerra de l'aigua. No per buscar solucions, ni consensos, faltaria més! Aprofita l'ocasió per descolocar novament (i en van...) als socialistes valencians i la resta d'opcions que hem estat contràries al discurs protransvassaments i no ens hem alineats amb ells en la batalla de l'Ebre.

Bé, direm la nostra (meua) en allò que més m'interessa. La posició del valencianisme progressista en este tema estrela de l'agenda política i mediàtica. Anem a pams.

Antecedent primer i personal: Sóc un malgastador d'aigua, ho he de reconéixer. Tot i això cada volta faig un ús més racional i sostenible gràcies a les bronques que em pega la meua dona i perquè sóc conscient que el canvi comença per un mateixa. Però reconec que m'ha costat temps assumir que l'aigua que ix per la aixeta no és eterna, ni inesgotable.

Consideracions primeres generals:

1er -. La millor política de l'aigua és aquella que aposta per la reutilització i l'ús eficient dels recursos. Que el 50% de l'aigua que circul·la canalitzada i apta per al consum humà es perda, segons les anàlisis de la ONU, és un drama a escala planetària. I estem referint-nos al recurs més important a nivell geoestratègic en el segle XXI. Ací, en el primer món, les pèrdues no baixen del 20%. Una dada absolutament brutal que s'escapa del debat polític, tot i la importància que desprén.

2on-. Desmuntem tòpics. Ni els transvassaments són de dretes, ni les dessaladores són d'esquerres. Eixe és el joc del PP-PSOE, però no és la realitat. Totes dos són actuacions amb impacte ambiental considerable i que han d'executar-se quan d'altres solucions més sostenibles no són suficients.

3er-. Hi ha països al món, com Israel, que han fet de l'escassessa d'aigua una oportunitat per a generar tota una indústria hídrica que garantix aigua i amb potent tecnologia per minimitzar els costos ambientals. Tanmateix al govern valencià no se l'ha passat pel cap, entre soflama i soflama, organitzar alguna mena d'encontre tècnic o polític amb altres territoris que han aportat alternatives a la carència d'aigua. El BLOC ha proposat, en una línia que hem de desenvolupar, fer de la Universitat d’Alacant un centre capdavanter internacional al voltant de plantejar alternatives a la problemàtica del dèficit hídric.

4t-. Els representants polítics de Catalunya, Aragó o Castella la Manxa no poden donar-nos lliçons als valencians sobre polítiques racionals de l'aigua. Els valencians a ells, tampoc. L'operació dels Monegros a Aragó, el nombre de camps de golf i la construcció al litoral de Catalunya o l'augment incontrolat d'hectàrees de regadiu a terres castellanes, són exemples ràpids que situen als altres dins dels pecats capitals que el model de creixement valencià ha comés. A més, la urgència de la solució de la conducció d’aigua de l’Ebre a Barcelona, és un simptoma que ni la Generalitat de Catalunya, ni l’Estat, havien fet els deures. Ningú nega el dret dels ciutadans a rebre l’aigua, però cal dir alguna cosa sobre la falta de previsió dels responsables públics.

Propostes per a un discurs del BLOC sobre l'aigua:

Ans de res he de dir que sempre he considerat que la posició del BLOC sobre l'aigua huria de ser pràcticament calcada a la mantinguda per la Unió de Llauradors i Ramaders, que en més casos del que sembla és la mateixa d'AVA. La Unió ha demostrat tindre el trellat suficient per reivindicar solucions al dèficit hídric, buscar el consens i no caure en els paranys del discurs del PPCV. Altres posicions com les del Sr. Martínez a Villena o el Sr. Aniorte “eixe jove agricultor”, no són raonables, estan a sou del poder i només servixen per a hooligans d’un discurs polític.

1er: Canviar el model de creixement valencià, per molts motius, però també perquè és absolutament insostenible pel que té de fagotitzador dels recursos naturals.

2on: Exigir un acord des del marc de les Corts Valencianes sobre el tema de l’aigua, centrant el debat en les necessitats i els usos de l’aigua en cada part del país. Este pacte valencià de l’aigua haurà de contemplar solucions complexes per a un problema que no és resol amb el crit de transvassaments els uns i dessaladores els altres. El repte polític i social és que estes alternatives no siguen part del problema, sinó part de les solucions.

3er: Continuar reclamant la tornada dels drets històrics dels llauradors valencians sobre el riu Xúquer, denunciant les conseqüències del pacte Bono-Zaplana. Cal aturar l'augment incontrolat del regadiu a les terres de secà castellanes. La pèrdua de cabdal del Xúquer a terres valencianes i la situació de paratges únics com l’Albufera de València, venen donades per este abús. D'això només parla el BLOC. Ni al PP, ni al PSOE l’interessa en el seu en el debat de sords.

4t: Exigir al govern de Camps el compliment dels Plans de modernització dels regadius amb una inversió perllongada en el temps per fer-ne una agricultura més eficient en estalvi d'aigua, i establir mesures d’estalvi a les zones urbanes, com per exemple s’ha fet a Barcelona. Abordar la neteja dels cabdals dels rius i fer un pla ambiciós de reforestació del territori per tal d’actuar contra el canvi climátic i la sequera estructural.

5é: Acabar per part del PP amb la traca mediàtica sobre la presa del transvassament Xúquer-Vinalopó. És necessari i s’ha de fer des d’on té garantit el finançament de la UE i compta amb el consens de la comunitat de regants cedent. L’estratègia del PP és nefasta per a la cohesió del país i retarda l’arribada de l’aigua a les comarques del Vinalopó.

6é: Estudiar, dins del Pacte per l’aigua als que feíem menció abans, la necessitat de demanar un minitrasvassament de l’Ebre a les comarques del Nord que, de la mateixa manera que s’ha aprovat hui per part del Govern espanyol, puga fer front a situacions d’emergència. A més, i a pesar de la incoherència del discurs dels grans partits en els diferents territoris, s’ha de mostrar una oposició comuna a la data de caducitat d’un transvassament ja consolidat, el Tajo-Segura, tot respectant l’existència d’exdecents en el Tajo per poder reclamar l’arribada d’hectòmetres al Baix Segura.

7é: Aprofitar les constants reunions Camps-Valcárcel per alguna cosa més que per a qüestions internes del PP, o muntar l’agit pop de l’aigua. Menys humiliacions teatralitzades i més demanar responsabilitats i solucions a la contaminació del Segura per la indústria conservera murciana i la problemàtica dels robatoris d’aigua, els pous il·legals i tota la xàrcia pseudomafiosa que ha exprimit el riu en l’època de la bambolla immobiliària. Només cal vore com està el riu en el seu tram alt i com arriba al sud del nostre país.

Sobre tot això trobe que el BLOC hauria de bastir el seu discurs sobre l’aigua. Cal visualitzar un discurs propi, entenible clarament per la ciutadania i adreçat a trobar solucions al dèficit hídric del País Valencià. Parlem-ne, no tinguem por i siguem capaços de dir la nostra.

CAMPIONS!!!

2008-04-17T00:34:00.001+02:00

Tinc quasi acabat un comentari per a este blog que parla sobre l'aigua. Esta vesprada he parlat amb Enric Morera sobre el tema i els arguments que els dos raonàvem eren ben semblants. De moment no hi hagut posició oficial del BLOC al respecte del tema, a partir de demà hi ha un debat de la permanent del partit, que després passarà a l'Executiva Nacional per a fixar la posició del valencianisme progressista.

Bé, el comentari sobre l'aigua ha d'esperar. L'actualitat i els sentiments manen. Sóc xoto de tota la vida, soci del VCF, i patidor dels blanquinegres, i més encara enguany que portem l'any que portem.

Hem guanyat la Copa del Rei, malgrat que la voluntat del cap de la casa reial era que la perdérem. L'ambient mediàtic de hui era irrespirable per als xotos. Tot Espanya estava amb els blaus del Getafe. I si posaves la SER, la COPE, tot era un clam, GETAFE!, GETAFE!. No tinc res contra este equip, i a més cal felicitar-lo perquè està fent molt bé les coses. Però l'ambient de hui també ens il·lustra clarament que tots no som iguals d'espanyols. Com sempre uns són centre i uns altres som perifèria. Una perifèria que a més en el cas valencià, no només no mai fem por com deia el justament homenatjat Francesc de Paula Burguera, no mereixem equitat, igualtat de condicions, ni en el tractament fiscal, ni tampoc en el futbol.

És una llastima perquè els valencians ens esforcem en ser els més espanyols de tots, però des de la villa y corte no ens ho volen reconéixer. Segurament per a ser alguna cosa haurem de començar per respectar-nos, i mostrar-nos, amb independència de les identitats compartides o complementàries que cadascú puga sentir, més orgullosos de la nostra condició de valencians, i això ser capaços de visualitzar-lo políticament.

Bé, hem guanyat la copa i això és el que importa. Ho sent per l'afició del Getafe, però no puc estalviar un somriure pensant en sa Majestat i la resta de corifeus. Enhorabona a tots, i també a Cañizares, Angulo i Albelda. Des d'Alacant, i com hui proclamava als quatre vents un herculà de socarrel com Toni Arques, Amunt València!

59 segundos

2008-04-08T19:41:00.000+02:00

M'agrada este programa. Ho veig sovint, no sempre, però quan el pille mentres faig zapping normalment em quede a vore'l. Cal dir que este programa forma part del gir pluralista i de televisió de servici públic que s'ha impregnat en la tele estatal amb el govern de ZP. Segurament la TVE més digna de la democràcia espanyola. Dit tot això, que ja és molt, anem a canviar el to.

L'altre dia veient este programa quasi vaig sentir por. Era durant l'entrevista al reelegit President del Senat, el Sr. Rojo. Les preguntes i/o comentaris dels comunicadors, telepredicadors i periodistes convocats, que de tot hi havia, anaven encaminades a demanar al representant del PSOE -basc- superar la suposada extorsió dels nacionalismes perifèrics a l'Estat i els successius governs. L'embranzida bipartidista de les darreres eleccions pren cos i forma amb les demandes de la reforma de la llei electoral i l'arraconament polític a forces tan rellevants en l'escena espanyola com el CiU o PNB.

Progressistes i conservadors, espanyols tots en el sentit més unitarista del terme, estan envalentits ara reclamant la recuperació de la perifèria més contestatària per a la construcció nacional espanyola i la superació de tebieses i moderacions front a uns nacionalismes perifèrics que reben, com a adjectiu més suau, l'etiqueta d'insaciables.

Esta onada unitarista de curta memòria és incapaç de reconéixer sincerament el paper del nacionalismes democràtics a la construcció i estabilitat de l'Estat de dret i la democràcia espanyola. Només ens veuen com a una imperfecció del sistema que en estos moments s'està en condició de rectificar. Les victòries del PSE i del PSC no sumen en clau pròpia sinó que són vistos com avanços de la reconquesta. Entre l'Espanya plural i el Gobierno de España, en estos moments ZP està molt més prop de la segon idea froça com a línia política a seguir en esta legislatura. L'Espanya plural subsistix en la retòrica de ZP, però no el fons del discurs dels socialistes. I en el PP, i malgrat la potència de discurs propi que exhibix en la nostra autonomia i que tan bon resultat li dóna, a nivell general carrega contra la pluralitat per convicció, i per interés. Un interés que també és de veres és la clau tant de la seua fortalesa electoral com de la seua incapacitat d'aconseguir el suport necessari per governar Espanya.

El tsunami bipartidista en el terreny polític és, tanmateix, la cara menys agressiva del nacionalisme estatal present en les grans corporacions mediàtiques privades i públiques, i això era fefaent en el debat televisiu.

Ara com ara, la complicada posició del PNB en determinats temes és l'oportunitat escollida per a carregar de valent, i valga l'ocasió per dir que considere absolutament necessari el desallotjament democràtic de l'alcaldessa d'Arrasate-Mondragón per les més simples raons d'humanitat i respecte als valors democràtics. Dit això, i coincidint amb l'expressat pel President de l'EBB, tot està servint per llançar una nova campanya antiPNB de la mateixa manera que s'ha fet en altres èpoques.

Davant tot això, el nacionalisme perifèric ha de reaccionar. De reaccions n'hi ha qui les entendrà de manera ben diferent. En l'espai que a mi m'ocupa (i preocupa), que és el del nacionalisme valencià progressista, esta resposta hauria de basar-se en el següent:

-. Exigència a GALEUSCAT d'erigir-se clarament com un referent polític present i estable, capaç de visualitzar-se més enllà de conjuntures electorals, i fixant-se objectius comuns de legislatura. En esta que hui comença pareix clar que l'exigència de la publicació de les balances fiscals, la reforma del Senat, l'articulació de mecanismes de finançament més equitatius en els diferents territoris o la territorialització de l'administració de justícia, podrien servir com a exemple. Punts explicitats de forma espontània, però que ens podrien valdre per a començar.

-. Exigència, i en van dos, a GALEUSCAT de presència pròpia i amb major protagonisme de nacionalismes, com el valencià, sens dubte molt més febles que els casos català, basc, o el gallec, però absolutament necessaris per contrarestar l'ingent força de l'unitarisme nacionalista amb base a Madrid. Madrid sempre ha tingut clar que València, el País Valencià, és una de les claus de l'Estat i per això ha invertit tota mena de recursos per tal que mai jugara en clau pròpia. Esperem que des d'Euskadi, i sobretot des de Catalunya, també es prenga en consideració això. I el nostre País ha de poder visualitzar-se com a referent nacional propi i autònom. D'altres discursos no només resten en el calaix de l'esterilitat, sinó que a més, i això sí que és rellevant, distorsionen i mediatitzen el treball i la representació d'un projecte en clau valenciana. Nacionalment valenciana.

-. Demanda, i això va dirigit a nosaltres, és a dir al BLOC, de construir un discurs d'àmbit més ample que el nostre País. No s'ocupem de l'Estat i això només és una mostra d'immaduresa política. Dins de l'esforç que el partit ha de fer per actualitzar-se a tots els nivells, internament, imatge, posició i discurs polític... ha de tindre una major vocació de presentar un discurs que encaixe el nostre País a Espanya i alguna cosa més raonada en torn del model d'Estat al qual aspirem. Per molt que hagem dit als programes polítics, o fins i tot a ponències, no pareix que ens prenguem seriosament l'Estat. I, companyes i companys, l'Estat és una cosa molt seriosa.

Fóra d'estridències radicals, buides de connexió amb la realitat i només carregades de vistositat, i situant peus en terra en el territori que vivim, ens hem de plantejar dir la nostra i treballar per poder-la dir, també, al costat dels altres nacionalismes majoritaris d'arreu de l'Estat. Com a mínim ho hem d'intentar.

Eleccions generals, un mal pas que dóna pas a la reacció.

2008-03-12T03:06:00.000+01:00

EL QUE HA PASSAT I EL QUE HEM DE FER QUE PASSE

Encara és massa prompte com per fer una valoració en tota la seua extensió del que ha suposat esta campanya, i sobretot, els seus resultats electorals. Però, tot i encomanar-me a la prudència que reclamava Fuset, sí que en podem posar en relleu algunes qüestions.

La campanya complicada i difícil. El triomf del bipartidisme a tot arreu, ací i a Espanya, amb només la notable excepció de Galeuscat, CiU, PNB i BNG, ha estat construïda des de tot un escenari polític i mediàtic que cada volta més arracona les diferències, la pluralitat, i que no té intenció de parar perquè així li van molt bé les coses.

Els resultats són roïns, prou roïns, i el que més por em fa és que alguns encara pensem que podrien haver estat pitjors. Això constata que la debilitat continua estant present quan creuem la ratlla del municipalisme, malgrat el creixement que ha tingut el valencianisme progressista en els darrers anys i la condició de força parlamentària dins de la coalició de Compromís.

Podem recordar que els nostres resultats s'han d'incloure dins la tònica generalitzada de les opcions polítiques progressistes i nacionalistes d'arreu de l'Estat. Tant les d'una grandària semblant a la nostra com a d'altres amb major representativitat electoral, excepció feta dels companys de Galeuscat abans esmentats. Això ens hauria d'indicar a tots, i a nosaltres també, que l'autonomia de l'espai polític és la clau de la supervivència política en els pròxims anys. Amb un bipartidisme molt consolidat i que compta amb la benedicció de tot l'establishment oficial espanyol, tant en el camp progressista com en el conservador, només la diferenciació nítida dels dons grans partits, tant en la forma de treballar i ser percebut, com en l'espai polític a ocupar, pot donar-nos la credibilitat com a projecte útil i amb vocació de govern.

A més a més, hi ha un detall que trobe s'escapa de l'anàlisi que s'està realitzant per contextualitzar la migradesa dels resultats de la coalició BLOC-INICIATIVA-VERDS i llevar-li dramatisme. Com dèiem, no estem parant l'atenció necessària al fet que ací el vot útil a Zapatero es vehicula mitjançant un PSOE-PSPV que venia del desencís de la derrota en les passades autonòmiques, amb una gestora dirigint la federació, els ganivets esmolant-se de cara a la pròxima batalla interna i acomplexats davant la màquina socioelectoral del PP de Camps. Amb tot açò, tot i que reforçats per uns candidats directament enviats per ZP, són capaços encara de pegar-nos un bon mos al crit de...que viene la derecha! i convencent a milers de ciutadans progressistes i sensibles al País que no veuen en mals ulls el nostre projecte. I que ningú dubte que, més tard o més prompte, la federació valenciana del PSOE es rearmara ja siga per èxits propis o per erros del PPCV. Quan arribe eixe moment, i siga quin siga el tipus de convocatòria electoral, o hem bastit un tercer espai polític liderat des del valencianisme progressista o tenim el futur ben incert. Cal ja la reacció que anuncia Morera, i que pareix fruit del debat de l'ultima Executiva del BLOC, per a cimentar un tercer espai polític plural, amb capacitat de mobilització, present al llarg i ample del país, i amb un discurs propi i diferenciat.

+ MOBILITZACIÓ + VOTS:
La campanya no sé com haurà anat en general. Parlaré del que conec, de les comarques del sud, on esta volta hem estat els més capaços d'aguantar els ja per se pobres resultats del 2004. Els candidats han complit i han treballat molt i bé, i la mobilització de les comarques ha estat desigual. En la meua comarca, l'Alacantí, hem realitzat, segurament, la campanya més ambiciosa a unes eleccions generals que havíem fet mai. Això, tanmateix, no vol dir de cap de les maneres que encara estiguem preparats per afrontar amb garanties una campanya d'estes característiques. Ens hem gastat duros i hem mobilitzat. I el resultat ha anat per barris, i proporcional en la majoria dels casos a la capacitat de mobilització del nostre nucli de militància i simpatitzants més pròxim. Alacant no ha aguantat el tiró, només hi ha hagut una campanya mediàtica, però a ciutats de més de 20.000 habitants com Sant Vicent del Raspeig, El Campello o Sant Joan hem millorat tímidament els resultats de fa 4 anys. A Mutxamel i Busot, on no hem fet quasi campanya, hem perdut vots. Uns resultats molt discrets, però destacables donat l'ambient general. Primera consideració. Allà on hem aconseguit mobilitzar, i no confiar només en la campanya dels candidats, aguantem el tipus millor. Una realitat òbvia però que ens costa molt de portar-la a la pràctica.

UNITS NO HEM SIGUT +
El resultat ha sigut així de dur per a la coalició. Càstig a l'espectacle de la crisi d'EU i del Compromís, el poc temps per donar-la a conéixer, el pes de les sigles d'EUPV...raons vàlides per explicar el perquè de tot això, però no per a explicar-ho tot i, a més, quedar-nos satisfets. Al remat, però, hi havia un objectiu estratègic en esta campanya que era situar-nos en una posició indiscutible per esdevindre el tercer espai polític sense cap mena de discussió en la política valenciana. Això no s'ha assolit i és un factor important per mesurar les coses d'ací al futur, i reflexionar.

No hem estat capaços com a Bloc d'aguantar uns resultats magres, els del 2004, i els companys de coalició no han aportat, llevat de casos puntuals, vots. En general els votants descontents d'EUPV han votat a Zapatero o s'han quedat a casa.

De la coalició assenyalar que la inclusió a última hora de la gent dels Verds de Villena ha sigut una de les millors notícies de la campanya. Un aliat estratègic de futur que ens permet sumar.

Inciativa, a hores d'ara i parlant de les comarques del sud, és el Baix Vinalopó i un col·lectiu molt primigeni a la ciutat d'Alacant. EU és una força política cada volta més reduïda, i els companys d'Iniciativa encara tenen faena a fer per esdevindre un referent polític amb un mínim eixamplament territorial.

Això no ha d'implicar tancar portes o no donar un futur a esta col·laboració, sinó més bé ens ha de servir com advertència per tal de recordar que, de moment, units no sóm més, i que no podem posar tots els ous en la mateixa cistella. Sobretot, quan en la cistella no caben tants ous com pensàvem fa uns mesos.

REFORÇAR L'ORGANITZACIÓ I SITUAR EL TERCER ESPAI SÓN ELS GRANS REPTES. LA REACCIÓ!

+ Militància, + simpatitzants i una millora substancial en l'organització i manera de treballar del partit. Faena de la direcció per enfortir una Executiva que tot i la seua amplària, necessita d'una major solidaritat en la faena. Reforçar aspectes com la implantació, estar més prop dels col·lectius locals i comarcals per tindre un termòmetre en tot moment de l'organització. Més política comunicativa, més esforços en la implantació i treballar de manera continuada per establir fulls de ruta en les àrees del país menys sensibles al nostre discurs. Cuidar el municipalisme com a motor del moviment valencianista no ha d'excloure un tractament diferenciat en el treball per redreçar la dinàmica a la baixa del BLOC en les grans ciutats.

I fer-ho tot això des de la cohesió, acceptant el debat i la crítica amb lleialtat i respecte a les discrepàncies, acceptant les decisions de la majoria i fent sentir sempre part imprescindible del projecte a les minories en un esforç constant d'integració des de la Direcció. Este esforç d'integració que ha de ser visible ha de comportar que les crítiques siguen sempre expressades de forma constructiva i enriquidora tractant d'aportat solucions, o almenys part de les solucions. El repte que tenim ens demana a totes i tots unitat, no tindre cap por a la discrepància i el debat, i assumpció amb lleialtat i bona voluntat dels acords assumits internament.

I com deia Morera al seu blog, i hem comentat en nombroses ocasions, estem anant massa temps a remolc d'unes circumstàncies, d'una conjuntura que si bé ens ha donat resultats com la institucionalització del partit, també és de veres que en massa casos ens ha segrestat la capacitat de lideratge. El tercer espai ha de tindre capacitat de sumar, entendre la pluralitat des de la generositat i el diàleg, però ja està bé de mirar de reüll al veí per a prendre les decisions que ens afecten.

Ara toca fer més BLOC i saber situar bé les coordenades polítiques del tercer espai així com l'estratègia per arribar a les eleccions del 2011 amb garanties de ser alternativa de govern. I per fer això, i sempre des de les premisses del nostre triangle identitari, valencianista, progressista i verd, en tenim per davant algunes reflexions que hauríem de prendre en consideració en la pròxima convenció que s'ha avançat des de la direcció. Ací deixe algunes que no han de ser preses com a opinions consolidades sinó més bé com a reflexions a formular i invitacions a dialogar.

-. El tercer espai no és en cap cas equidistància, és autonomia. No és buscar el centrisme polític, és ocupar la centralitat política, a la manera que per exemple fa el PSOE a Espanya o CiU a Catalunya. És situar una veu clara que siga determinant en totes les qüestions i problemàtiques que afecten la ciutadania valenciana.

-. L'espai a l'esquerra del PSOE està satel·litzat pels socialistes en funció de la seua capacitat de mobilització, és l'espai natural dels nostres companys d'Iniciativa, -i per tant és faena seua esdevindre un referent en eixe àmbit-, i les darreres convocatòries electorals ens han demostrat que és més reduït del que pensàvem.

-. Per contra l'eix del PP està sobredimensionat. I està sobredimensionat, entre unes altres raons, perquè sectors socials, i ciutadans particulars, voten PP perquè, i per molt que nosaltres no ho puguem entendre, és l'opció de la valencianitat i la moderació. Sectors que no provenen del camp del nacionalisme o de l'esquerra, però que no provenen del conservadorisme espanyolista i que valoren com a necessari la defensa davant de l'Estat dels interessos econòmics dels valencians, advoquen per un benestar social universal i entenen que el creixement econòmic no pot amagar la destrossa més salvatge del territori i els recursos. Sectors que fa temps que confien en el PP perquè veuen que amb ell este país, i molt especialment la seua capital, està en el mapa espanyol i mundial després del ninguneo que va sotmetre esta terra els governs socialistes. Són els sectors que després de la successiva descomposició d'UV, la radicalització blavera i extremadament dretana dels nous cabdills del blaverisme polític, i la cada volta més baixa presència de càrrega de valencianitat en l'antic PSPV (estes eleccions eren l'exemple més clar amb un González Pons què, carregat amb tota la demagògia que vulgueu però amb una efectivitat manifesta, era capaç de demanar el vot als moderats del BLOC, presentar-se com al candidat valencià front al perfil de dóna d'Estat de Fernández de la Vega i fins i tot a tirar-les en cara als candidats socialistes la seua incapacitat de parlar en valencià). I a nosaltres, i després del parèntesi que han suposat estos anys després de l'abandó del valencianisme taronja, o ens coneixen d'una manera massa distorsionada o no ens veuen com a un referent a nivell autonòmic.

Hem de ser capaços d'assumir que darrere de la maquinària electoral del PP hi ha alguna cosa més que la manipulació de Canal 9 i l'agit prop dels populars. Hi ha un model de societat al qual l'esquerra i el progressisme no som capaços de plantejar una alternativa potent. També hi ha una dada molt tossuda. La majoria de la societat valenciana el considera el projecte que millor defensa els seus interessos. I per això milers de ciutadanes i ciutadans voten esta opció en clau valenciana perquè ningú ens adrecem a ells a presentar-les alternatives al parany del valencianisme de focs d'artifici del PP. Això és el que li dóna al PP en este país, per damunt de la mitjana del conjunt de l'Estat, l'aclaparadora majoria política que gaudix.

Per una altra banda esta reflexió que pot semblar polèmica en uns casos o massa teòrica en uns altres, és tota una realitat en (bona) part dels resultats municipals dels nostres col·lectius locals, que situats en el progressisme són capaços d'aconseguir vots d'uns i d'altres. El factor de la proximitat fa molt més fàcil que es produïsca això en l'àmbit local que en el nacional, però cal que reflexionem sobre això, i sobretot cal que, a l'igual que estem sumant des d'uns altres àmbits, sumem perfils i aliats que amplien la capacitat d'arribar sectors sensibles a una proposta política feta des del territori i que no esglaie a ningú perquè s'explica en clau positiva i fuig de discursos basats en el NO i radicalitats estèrils.

-. La crisi d'EUPV està distorsionant ja fa massa temps la percepció que sobre nosaltres té la ciutadania, i en especial, els sectors que ens són més pròxims. És una crisi sense camí de tornada, i per tant s'imposa ja una solució. Cal tancar esta crisi que vulguem o no ens afecta, i tallar amb una situació que fa que el nostre pas per les Corts Valencianes estiga definit per la mateixa crisi. Busquem l'eixida més civilitzada a la crisi, tot esperant sensatesa dels companys d'EUPV - la qual cosa potser siga esperar massa- i no la dilatem més. Hem de tancar una etapa.

Bé, com pareix que comença un temps de debat, jo ja he començat a dir la meua, o millor dit, a reflexionar en veu alta. Des de la prudència que ha de mostrar-se quan encara estem fotuts pels resultats del diumenge i per usar un mitjà obert i extern.
Esperem que el debat siga productiu i que ens servisca per situar el BLOC amb capacitat per liderar un tercer espai en este país, socialment determinant i amb autonomia i suficiència electoral.

Ara és bon moment per a reflexionar, fa 90 anys de la publicació per part de la Joventut Valencianista de la Declaració Valencianista, primera declaració d'intencions del valencianisme de principis del segle XX amb voluntat d'esdevindre corpus idològic del primigeni nacionalisme valencià. Esperem que com assenyala Eduard Martínez Sabater en la base que ell mateix redacta "...la primavera és arribada. Els valencians pensen ja en si mateixos i afirmen ses característiques. Prompte est dolç amor, que escomença en la familia i acaba en la nostra pàtria, ens tornarà viva i espledenta la nació valenciana i la nostra pròpia pàtria floreixerà com els roserals en maig".

BLOC-INICIATIVA-VERDS, UNITS SOM MÉS!

2008-02-03T00:12:00.001+01:00

S'ha presentat este matí la llista de Bloc-Iniciativa-Verds a les Corts Generals a la circumpscripció d'Alacant. Una llista que reflectix la suma de voluntats, estratègies, i perfils. Capitanejats per Rafael Climent, alcalde de Muro, cap de llista al Congrés, persones del Bloc, Iniciativa, els Verds Esquerra Ecologista i Los Verdes de Villena.

Som capaços de sumar, i encara sumarem més d'ací al 2011. Persones i col·lectius convençuts de fer política per a este país, en clau valenciana, progressista i respectuosa amb el medi natural. S'ha presentat una candidatura que conjumina l'experiència d'alcaldes del Comtat, regidors de Villena, del Campello, de Xàbia, exdiputats com Mollà o Botella, persones compromeses amb l'ecologisme polític. Una llista representativa de les comarques alacantines. De les Marines, del Vinalopó, de l'Alcoià, de l'Alacantí.

Hem fet una llista amb persones que fan política en esta terra tots els dies de l'any, lluny de cuneros, que venen ací cada quatre anys de campanya i no els tornem a vore fins a quatre anys després.

Ara toca treballar, portar endavant un discurs de proximitat amb la ciutadania, parlant de mobilitat, aportant solucions i no crispacions al tema de l'aigua i, sobretot, defenent la inclusió d'esta terra en l'agenda de prioritats de l'Estat. Anirem a Madrid a reivindicar que es facen públiques les balances fiscals, que hi haja transparència entre el que cadascú aportem i el que ens torna l'Estat. Ja estem farts de pagar i callar, i damunt que ningú ens done explicacions.

Hem presentat una coalició Bloc-Iniciativa-Verds que representa el primer pas per construir un tercer espai polític decisiu per governar la Generalitat Valenciana al 2011. En estes eleccions generals comencem a caminar junts.

Ja tenim coalició!

2008-01-29T00:29:00.000+01:00

Després d'estar massa dies sense saber com ens presentaríem a les pròximes eleccions generals, ja en tenim de coalició. Bloc-Iniciativa-Verds, una coalició, en paraules d'Enric Morera, amb vocació de perdurar en el temps i sumar. Hem sumat i volem, i necessitem, sumar més. Això ha de ser la conformació d'un tercer espai polític en este país. Oferir una alternativa política en clau pròpia que projecte una forma de ser i treballar moderna, i vinculada amb els valors del progressisme, l'ecologisme polític i el valencianisme.

Hem estat temps esperant com es resolia, si és que s'ha resolt finalment, la crisi d'IU i EU i això ha provocat tensions i decepcions en moltes persones vinculades o pròximes al projecte del Bloc. Això és indubtable. Tot i això no hem de perdre de vista que amb esta coalició que mamprenem en les eleccions generals, s'inicia la construcció real de la triangulització de la política valenciana dins d'un repte que ha de significar la conformació d'una alternativa política, útil, real i il·lusionadora front la inèrcia bipartidista del PP-PSOE.

Des del Bloc hem de ser capaços de liderar este procés i sumar generosament més veus del valencianisme, el progressisme i l'espai verd. Veus que vulguen dotar d'utilitat el seu compromís personal o col·lectiu, que hagen superat els dogmatismes i l'arcaisme de les maneres velles de fer política. El tercer espai cal construir-lo en base a un discurs amb vocació majoritària i de govern, que siga crític amb el binomi PP-PSOE i que accentue unes prioritats públiques que estan demanant els sectors més dinàmics de la nostra societat.

L'aposta per l'economia productiva, l'urbanisme de consens, la defensa de la millora de la societat del benestar, la recerca de la cohesió social i territorial, la demanda d'un tracte fiscal respectuós i equitatiu per part de l'Estat, la posada en valor d'una cultura pròpia, l'augment del sostre competencial i d'autogovern, i la millora de la qualitat de la democràcia, son algunes de les pedres angulars sobre les quals bastir un discurs coherent i didàctic que siga capaç d'estabilitzar-se com a plataforma política, fidelitzar suport ciutadà i influir decisivament sobre les polítiques públiques que afecten la ciutadania. Tot un discurs que per arribar clar a la ciutadania ha de transmetre que entenem la política des de l'ètica i l'honradesa, la intenció de buscar acords i consensos per arribar a acords majoritaris, la superació d'estridències incomprensibles i innecessàries i la creença que el vot és un contracte immaterial amb els representats que s'ha d'acomplir al màxim.

Anem a iniciar un camí amb estes eleccions generals, sense entrar a valorar ara els objectius a aconseguir en la pròxima contesa, que pot dur, si fem bé les coses, a presentar-nos el 2011 com a tercera força política del país sense contestació i única alternativa al bipartidisme dinàstic. Comencem a jugar les nostres cartes en unes eleccions ben complicades per nosaltres, on el bombardeig de les subhastes electorals de ZP i Rajoy ho invaix tot. Amb el ruido mediàtic i la confusió que encara crea la crisi d'EU. O l'operació de "Salvem a Zapatero" com argument per expulsar-nos de la campanya a tots els diferents. Un escenari difícil on, malgrat tot, tenim l'obligació, almanco, de fer-nos presents com al projecte que pot fer visible políticament este país a Madrid.

Ara pega les seues primeres passes la coalició Bloc-Iniciativa-Verds com a nucli primigeni d'un tercer espai polític amb capacitat de guanyar espais en estes eleccions generals i començar la cursa del 2011 per arribar capacitat de representar una alternativa útil per governar este país.

Benvinguda

2008-01-04T01:27:00.000+01:00

Hola,

les noves teconologies manen en este món, i jo tot que estic enganxat a internet moltes hores al dia, -és la meua ferramenta quotidiana d'accés a la informació-, encara no m'havia decidit a pujar-me al carro de fer-me un blog personal. Era lector habitual d'alguns però suponc que per pudor o manca de temps no m'havia atrevit a llançar-me a escriure. Ara, gràcies a l'ajuda de l'amic i company Jaume, m'he decidit a fer-ho.

No tinc massa clar amb quina finalitat el gastaré, quina serà la seua periodicitat i m'espanta una miqueta el que no interesse a ningú. La qüestió és anar fent i això faig i faré.

Tot i que espere que els escrits parlen un poc de tot, de la realitat més pròxima que m'envolta i del món més global en que vivim, estic de segur que al remat les meues dèries acabaran monopolitzant la temàtica dels texts. Este benvolgut país que estimem i pel qual patim, les seues gents, la relació complicada Alacant-València, el Bloc, el valencianisme i la santissima trinitat: llengua, bandera i nació. Tractaré de defugir de tot això, i pot ser fins i tot ho aconseguisca. Bé, no promet res.

Serà un blog nocturn, com no podia ser d'una altra manera. Obligacions i devocions de tota mena, i també (in)disciplina, m'obliguen a usar les hores de la matinada per fer estes coses.

Als que tingueu la paciència de llegir este blog, moltes gràcies, als que fins i tot vulgueu col·laborar amb comentaris, milions de gràcies. Obviàment, demane civisme i que la possible mala llet siga transformada per intel·ligent ironia.

Molt cordialment, comencem este blog amb esta benvinguda.

Trobar llibres

2008-01-03T11:15:00.001+01:00

Hui ha estat mirant regals de Reis la meua dona. Coses per a mi estaven en el llistat de les seues búsquedes. En la meua Carta als Reis (en ma casa ja n'hi ha xiquetes, per tant això de fer la carta és tradició obligatòria), he demanat alguns llibres, entre unes altres coses, i es veu que no hi hagut sort. Ha arribat a casa frustrada i m'ha dit "olvidate para Reyes de libros". Els llibres eren l'última edició del "Diccionari Històric del PV" en el qual vaig tindre l'honor de participar, "Política per a un país" llibre de converses amb Enric Morera i "País Complex" dels professors i destacats socialistes Joan Romero i Ximo Azagra.

Pel que sé ha passat per l'FNAC, 80 Mundos i alguna llibreria més, però pareix que resulta massa demanar el trobar llibres a Alacant que siguen d'actualitat, versen sobre el país i damunt estiguen escrits en valencià. No sé de qui serà responsabilitat que això passe: manca de lectors i interés en estos temes a la ciutat alacantina, deficiències en les distribucions, manca d'interés dels llibreters... però estic convençut que això fa mal per a la cohesió i vertebració del territori. Si les reflexions sobre el país no arriben a la seua segona ciutat, mala barraca.

Estes reflexions que normalment naixen a la lluna de València és necessari que siguen conegudes a les comarques meridionals per tal que puga parir-se un mínim debat al sud. Tant per participar, com per queixar-se que són reflexions massa centrades en el cap i casal, com per produir debats paral·lels.

La inserció d'Alacant en un projecte de país és tasca ben complicada, i ho serà més si ni tan sols els mes interessats tenen complicat l'arribar a conéixer les reflexions que en eixe àmbit se'n fan. Tenim un país estretiu i allargat i hem d'acurtar distàncies com siga. Primerament les mentals i per això cal que el debat ens arribe a tots.

Ja en parlàrem llargament d'estes coses. Respecte dels llibres ja els aconseguiré.

Que els Reis siguen esplèndids amb tots!